LA INVASIÓ SUBTIL

Anem de catxa però sense ‘apretar’

Per bé o per mal, hem tingut una bona setmana per promoure les catxes i no l'hem aprofitada prou. El 'farol' ha guanyat una altra batalla, però encara queda guerra

Aquesta setmana han triomfat dos castellanismes no normatius d’aquells que han deixat de fer saltar alarmes: farol i apretar. Que el president Torra, que sempre utilitza un català força correcte (més correcte, en tot cas, del que és habitual en la classe política catalana), hagi sucumbit a apretar és molt simptomàtic i ens ha de fer reflexionar.

¿Fins quan un castellanisme continua sent un castellanisme i hem de continuar esmerçant esforços a combatre’l? ¿A partir de quan el desgast que això suposa ja no compensa? ¿Val la pena aprofundir en la inseguretat del sofert parlant? Aquests dies confesso que ho he fet: molts companys de redacció han descobert que apretar no surt als diccionaris. Així doncs, després de molts anys de condemnar-la, no ens n’hem sortit de bandejar-la. Ni tan sols li hem aconseguit penjar la llufa de castellanisme. I no és que no tinguem alternatives genuïnes bones i funcionals, que n’hi ha a cabassos: podem pitjar l’accelerador i prémer el botó de l’ascensor, quan cal ens estrenyem el cinturó i serrem les dents, tenim les agendes atapeïdes i de vegades portem la roba massa ajustada, i la feina i la vida ens pressionen cada cop més. Doncs noi, no hi ha manera. El nostre molt honorable es despenja demanant als CDR que “apretin”.

I tant van pressionar (o collar o burxar, o tanta força van fer) que al final es va veure obligat a fer un farol. Heus aquí el segon invasor de l’article. Així com farola a molts encara ens fa una mica de mal a l’orella espontàniament (i fanal funciona a la perfecció), el farol del pòquer ja fa temps que s’ha instal·lat entre nosaltres, però no als nostres diccionaris. Per referir-se a la jugada d’apostar fort fent veure que es té bon joc sense tenir-ne recullen catxa. Espriu en diu així, per exemple, però no sembla que tingui tradició gaire més enrere (el terme deu ser relativament nou, Coromines el situa cap al 1915). Alguns escriptors d’avui hi confien ( Xavier Bosch el feia servir en el seu article setmanal) i tant de bo la majoria ho fessin. La realitat, però, és que ara com ara tothom sap què és un farol i pocs què és una catxa. Clara Ponsatí hauria pogut aprofitar aquelles declaracions del juny passat en què feia autocrítica (“Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”) per popularitzar la catxa. Bé, ja sé que el que menys importa en aquests casos és la llengua, però, vaja, per demanar que no quedi.

De l’amenaça (o més aviat estirabot) de Torra a Sánchez també en podríem haver dit bluf sense incórrer en cap barbarisme. Malgrat que també ve d’una altra llengua, aquest sí que ha aconseguit el beneplàcit dels diccionaris. ¿Perquè té més tradició? ¿O perquè ve de l’anglès i no del castellà (encara que segur que ens ha arribat a través del castellà)? Ves a saber. La qüestió és que els diccionaris la recullen com a sinònim perfecte de catxa, amb el significat específic de la jugada de pòquer, malgrat que l’ús no va per aquí. Un bluf és més aviat “una fanfarronada, una acció intimidatòria feta per algú que no té els mitjans per complir l’amenaça” o “un muntatge propagandístic destinat a crear un prestigi que posteriorment es revela fals”. Llàstima que no siguin les definicions dels diccionaris catalans, sinó del DRAE. Els d’aquí també accepten aquest significat però no l’expliquen tan bé.

Resumint, que podem deixar d’ apretar i promoure les catxes si tots ens posem d’acord per fer-ho, però ja hem vist que precisament això, posar-se d’acord, és el que costa més, encara que en les qüestions de fons no hi hagi ni una escletxa. O sí?