L'escola tensionada

Fins quan seguirem comptant amb l’anomenada resiliència dels mestres?

Aquesta setmana representants de la comunitat educativa es faran sentir un cop més per reclamar més inversió en educació. S’aprofita el context de debat pressupostari per fer pressió al Govern. Es tracta no només de revertir les retallades sinó de tornar a dir que a Catalunya tenim un nivell d’inversió que no ens mereixem. Tornaran a dir que estem per sota de la mitjana espanyola i europea, i que més enllà de les reivindicacions laborals el que està en joc és la qualitat de l’educació. Sabem que un factor explicatiu de la baixa despesa pública en ensenyament en relació al PIB és el model de finançament autonòmic. Les retallades han afectat notablement el desplegament de polítiques educatives, amb un impacte més que real en la vida dels centres. I malgrat la lenta recuperació de la inversió perduda, semblaria que no aixequem el cap ni enlairem la mirada per pensar l’educació del país a mitjà o llarg termini.

L’escola s’ha vist tensionada per moltes raons. No entrarem en detalls sobre les falses acusacions d’adoctrinament o el focus d’atenció permanent que afegeix pressió a l’escola catalana. La situació a l’escola és força paradoxal i un es pot preguntar fins quan es podrà seguir tensant la corda. Fins quan seguirem comptant amb l’anomenada resiliència dels mestres? Una resiliència que fa que les avaluacions ens parlin d’una millora sostinguda dels resultats dels alumnes durant els anys de la crisi malgrat l’empitjorament de les condicions laborals dels docents. Més admirable encara si som conscients que la crisi també ha castigat les famílies, ja que ha augmentat una vulnerabilitat que afecta directament les condicions d’educabilitat dels infants. L’escola, malauradament, s’ha vist afectada. Les ràtios no són sempre el problema principal, hi ha moltes altres mancances. Hi ha molts centres sense auxiliar administratiu o conserge, tampoc no tenen el suport tecnològic necessari. I, cosa que és més greu, falten hores de vetlladors per als alumnes amb discapacitats o necessitats especials. La llista de necessitats és llarga. En un context de dificultats enormes, la resposta dels docents ha estat des del seu compromís professional: malgrat el vent en contra, han treballat més i millor.

La primera prioritat tant per millorar la qualitat com l’equitat del sistema és ser eficient. Per ser-ho cal fer política educativa buscant el consens

Se sap que la innovació educativa neix precisament en contextos de més dificultat, també a Catalunya ha estat així. Als centres més desafavorits és on la innovació esdevé necessitat, i també és allà on la inquietud dels mestres els porta a reflexionar, col·laborar i voler millorar. Després les xarxes d’innovació han donat a alguns la visibilitat i el reconeixement merescut. Hem pogut veure com al mateix centre on els mestres treballen convençuts per innovar i millorar els resultats d’aprenentatge dels alumnes, l’associació de pares i mares s’organitzava per fer entrepans i donar esmorzars, perquè alguns alumnes arriben cada dia defallits al centre: “Se’ns desmaiaven pels passadissos”. En escoles públiques o concertades, tant se val, hi ha mestres que entomen cada dia el fet que alguns alumnes no tenen els materials escolars per fer les activitats programades. Escoles on el dia que els de tercer i quart de primària fan una sortida hi ha un grupet d’alumnes que es queden a la mediateca: són els que no han pagat i que molt probablement no aniran de colònies. L’escola no en té per cobrir la gratuïtat real de l’ensenyament, ni la pública ni la concertada. No s’hi val a seguir tensionant l’escola perquè l’anomalia és la inversió en educació que han de fer les famílies, sense la qual s’ensorraria el sistema.

Més enllà del compromís dels docents i la inversió que les famílies es veuen obligades a fer, hem de reconèixer que hi ha hagut millores notables a nivell de sistema que han fet possible la millora de resultats d’aprenentatge dels alumnes els darrers anys. Millores com les avaluacions externes, l’autonomia dels centres o el suport als centres amb més complexitat. Són criteris que haurien de marcar la futura inversió educativa. Ens ho deia –en una magnífica ponència en el debat que es va fer des del Consell Escolar de Catalunya— en Francesc Pedró, que parla des de la talaia de la Unesco: “Als països desenvolupats no existeix una correlació lineal entre la despesa en educació per alumne i els resultats de l’aprenentatge, ni en termes de qualitat ni tampoc d’equitat. Per tant, el que fa la diferència són els criteris que s’utilitzen per distribuir els recursos, les polítiques: el com, en definitiva. En el cas de Catalunya, la importància de la discussió al voltant dels criteris amb què es distribueixen els recursos és molt important tant en el vector de la qualitat com en el de l’equitat del sistema”.

És per això que la primera prioritat, doncs, tant per millorar la qualitat com l’equitat del sistema, és ser eficient. Per ser-ho cal fer política educativa amb majúscules, des de la corresponsabilitat, buscant el consens i fent de l’educació una veritable inversió.

Més continguts de