L'estètica de l'empatia

¿Quan tindrem la sèrie del masclista que en la seva evolució acaba abraçant els valors del feminisme?

Torno de Roma després de tres dies intensos en un congrés sobre feminisme i cinema. Hi participo compartint visió i detalls del que m’agrada anomenar “estètica de l’empatia”, concepte clau al meu entendre per propiciar la revolució feminista des del setè art. Perquè és evident que el llenguatge cinematogràfic segueix majoritàriament dominat per una visió masclista del món basada en relacions de poder que sistemàticament neguen la urgent necessitat d’entendre, acceptar i incloure l’alteritat. I sense aquesta diferència i diversitat, sense la capacitat pel respecte que només ens procura l’empatia, som una societat incompleta, empobrida, que clou els ulls a la complexitat de la nostra pròpia existència.

Encara no he trepitjat casa meva que em trobo amb la notícia del negacionisme de Vox sobre la violència masclista i amb l’incident ocorregut a Madrid entre Javier Ortega Smith i Nadia Otmani, presidenta de l’associació Al Amal d’ajuda a dones emigrants maltractes. La imatge que ens deixa la topada és tan estremidora com visualment precisa: Ortega Smith donant l’esquena i literalment negant la mirada a Otmani. Es fa evident, doncs, que el negacionisme de Vox no prové d’una certesa en la seva forma d’entendre el món, sinó de la conveniència que el món segueixi afavorint un determinat grup de persones, malgrat la injustícia, la violència i la destrucció. Salvant les distàncies, el fet em fa pensar en el meu congrés de Roma, on un assistent argumenta, després de la meva intervenció, que en el gènere cinematogràfic del melodrama se segueix una tradició en la forma de narrar, com si les regles implícites en els diferents gèneres poguessin justificar certes representacions esbiaixades i sovint deliberadament masclistes. La veritat és que té raó l’assistent en una part de la seva argumentació: fins pràcticament ara s’ha seguit una tradició en la forma de narrar pel que fa al cinema majoritari, el que arriba al gran públic. Però la qüestió que ens interessa és obvi que és una altra: la urgència que tenim per canviar-ho, per destruir la tradició i crear-ne una de nova. La necessitat que tenim de mirar directament als ulls i no negar les injustícies i violències, proposant alhora un nou model que asseguri la convivència.

Ja fa uns mesos vaig llegir en aquest diari un article al voltant de la necessitat d’alliberar els nens i adolescents dels prototips i models de masculinitats tòxiques que són els que segueixen perpetuant la violència masclista. Es recollien tot un seguit d’opinions d’experts (sociòlegs, antropòlegs, pedagogs) i es discutien diverses formes d’afrontar la construcció dels nous models de masculinitat. En algun moment es deia que calia ensenyar als nois referents d’homes "que representessin valors positius, diferents dels que ofereixen la publicitat, el cinema o les sèries". En llegir això vaig pensar que la intenció ja no començava amb bon peu. En una societat on l’audiovisual és omnipresent, el primer que cal canviar, precisament, són els models d’homes que segueixen protagonitzant els relats cinematogràfics i publicitaris, perquè la influència d’aquests models segueix sent enorme, ja que apel·len a la profunditat del nostre inconscient col·lectiu, on, de moment, perviuen enrocats, inamovibles. ¿Quan tindrem la pel·lícula del maltractador, el violador o l’assassí que és capaç de superar la seva malaltia mental, de tornar-se a connectar amb la seva capacitat empàtica, i d'horroritzar-se davant dels seus propis actes? ¿Quan arribarà la sèrie del masclista que en la seva evolució acaba abraçant els valors del feminisme? Quan sortirà l’anunci amb homes que respecten i es relacionen amb les dones sense sexualitzar-les?

Més continguts de