'Antes muerta que sencilla'

Potser sí que els ciutadans tenim memòria de peix, però tot i així s'agrairia que els governants tinguessin la cortesia de no abusar d'aquesta circumstància ni, com deia Ciceró, de la nostra paciència. Avui fa just una setmana que Rajoy va comparèixer en una curiosa roda de premsa (curiosa perquè el president d'Espanya es va estimar més celebrar-la a la seu del PP a Madrid, en lloc de fer-ho en un marc governamental) per mirar de calmar els ànims després que l'innominable Goirigolzarri hagués emergit de les tenebres en cap de setmana (hi ha coses que es fan públiques durant el cap de setmana) per exigir dinou mil milions més de la butxaca dels contribuents. En aquesta compareixença, el desubicat Rajoy va insistir en la seva jaculatòria segons la qual és impossible la intervenció d'Espanya, ja que, segons ell, això suposaria la caiguda del país. Dins la idea patriòtica de Rajoy, Espanya és com un saltamartí que pot fer tombarelles però mai no caure del tot, i molt menys sota el seu mandat.

Doncs resulta que no havia transcorregut ni una setmana que ahir mateix (un altre cop en cap de setmana) va brotar del subsòl un obscur portaveu del PP al Congrés, de nom José María Beneyto, fent-se l'ídem i dient que bé, que si al final Espanya havia de ser intervinguda tampoc no seria l'apocalipsi. I va posar Irlanda i Itàlia (fins a data d'ahir referents absolutament indesitjables i intoxicadors, segons el mateix govern de Don Mariano) com a exemples de països que porten la seva intervenció amb resignació cristiana i fins i tot amb una certa alegria, com aquell que ha perdut una cama però no el somriure. Molt tranquil·litzador, el senyor Beneyto. Com també ho és la referència a l'apocalipsi, coincident amb una altra que havia fet el mateix Rajoy el dia anterior (dissabte; recordin això del cap de setmana) en afirmar que no ens trobem en cap camí de roses, però tampoc a les portes del susdit apocalipsi. Entre l'un i l'altre, han aconseguit assemblar-se a una vella cançó dels The Cure que es titulava One hundred years i que començava amb aquest vers: "Realment no importa gaire si ens morim tots..."

Vaja, que Don Mariano i el seu govern donen tots els indicis de trobar-se en plena fase gòtica i apocalíptica, preparant-se (i preparant-nos) per al pitjor a base de la vella tàctica de donar-ne una de freda i una altra de glaçada. La bona notícia de debò és que la imminència del daltabaix no fa que el govern espanyol perdi de vista les coses importants de debò: en paraules del tal Beneyto, la intervenció (que segons ell seria un fracàs d'Europa, però no, ves per on, del govern d'Espanya) obligaria, entre altres coses, a "revisar l'estat autonòmic, que, és clar, és el més car que tenim". És clar, senyor Beneyto. Estiguem tots tranquils, doncs, que Don Mariano té full de ruta per a l'endemà de la fi del món: impedir el pacte fiscal (si no és que no l'han impedit prèviament els polítics catalans). " Antes intervenida que rota" , que diria un Calvo Sotelo dos punt zero.