Contra la normalitat

He defensat la unitat. I, tanmateix, ni la unitat és important si el que cal és avançar

Per molt que diguin, s’està instal·lant un cert aire de normalitat en la política catalana. Ens estem acostumant a conviure amb el fet de tenir els nostres principals actors polítics a la presó o a l’exili. Hem retoritzat fins a tal punt l’1 d’Octubre i el mandat popular que en va sorgir, que està esdevenint una referència buida. Hem fet servir tantes vegades l’expressió 'Fer república', buida entre les expressions buides, que ara, en sentir-la, n’hi ha més d’un que mira d’amagar-se avergonyit.

Hi ha dos oblits fonamentals a guarir, i una possibilitat d’acció a provar, fora del cop de pit, i de la demagògia de l’honor.

El primer oblit és el del camí que ens va dur a l’1 d’Octubre. L’epifania independentista es produí com a conseqüència d’una certesa, coneguda en cercles restringits, intuïda però no manifestada per la majoria de les classes populars, domesticada pels partits polítics i les organitzacions socials nascudes amb la Transició: el canemàs espanyol deixa Catalunya sistemàticament fora del mapa. No hi ha solució. No hi ha consens possible. No hi ha sobreentesos que s’imposin a la voluntat explícita de reduir al mínim la realitat nacional catalana. Ni la Transició, ni la Constitució, ni les reformes estatutàries provades, pactades, traïdes una, dues, deu vegades, han estat solució de res. La Catalunya del segle XXI desperta a la realitat quan deixa de tenir por. Carrega energies durant quaranta anys, els posteriors a la mort de Franco, i genera una onada de clam per la llibertat nacional, equivalent a un “Ja n’hi ha prou de tutela, sigui la que sigui”, perquè no hi ha cap projecte d’Espanya possible que ens hi vulgui com a catalans. Tan forta és l’empenta, la càrrega d’energies que, per a perplexitat de molts, la gran majoria del poble de Catalunya, a favor o no de la independència, nascuts o no en el país, de pares d’aquí o d’allà, estem a favor de votar per decidir el nostre futur col·lectiu. Aquesta és la realitat inalienable, la que ara, a força de normalitat, estem oblidant.

Aquest és el lloc on ens cal tornar, més que mai. A la política de debò. La que potser no fa el millor pacte, però avança

El segon oblit és la presó i l’exili. No hi hauria d’haver altra prioritat que treure els nostres presos polítics de la presó. Que fer retornar els nostres polítics de l’exili, començant pel president de la Generalitat. Em bull la sang quan llegeixo els diaris, quan veig els telenotícies, quan llegeixo columnes i més columnes en les quals en molt poques ocasions es parla de dotar-nos d’una estratègia política per fer-ho possible. Espero estar molt equivocat. Diria, però, que la normalitat se’ns menja, que el dia a dia de la retòrica ens minimitza, ens esclafa. Només les trobades populars, les trobades dels dimecres a les set, a plaça del Rei de Barcelona; només la voluntat dels familiars i dels amics... no n’hi ha prou. La presó i l’exili són fets polítics. Les persones que hi són ens representen a tots nosaltres. Admetre el cicle polític imposat per l’Estat oposant-hi només la retòrica republicana, una mena de “No passaran” anèmic, fa més aviat angúnia. La presó dels consellers Forn, del vicepresident Junqueras i companyia; l’exili del president Puigdemont i de la resta de consellers i polítics; la presó dels dirigents cívics, fan impossible la normalitat. On som, si no? Qui som, si no? Intel·lectuals, periodistes, acadèmics, professionals i bona gent del país, on som? Joventut, on ets? Mig Govern a la presó i a l’exili, i ens encarem al nou curs polític amb la retòrica de fa dos anys, minada per les desconfiances naturals dels cicles electorals (que, per cert, faríem bé de no sobredramatitzar).

De la guarició dels oblits, però, en pot sorgir un possible pla d’acció. No puc, no vull deixar de sentir la ràbia profunda que sento quan no em puc asseure a fer un cafè de bon matí davant del mar amb el meu amic Joaquim Forn. És una ràbia immensa, difícil d’explicar (potser no tant per a qui em coneix...). Tanmateix, no puc deixar que se’m mengi, i per això segueixo confiant cegament en la política. Aquest és el lloc on ens cal tornar, més que mai. A la política de debò. La que potser no fa el millor pacte, però avança. La que construeix des de la base, la que identifica lideratges nous mentre treballa amb les eines que té a l’abast. La que no oblida. La que es projecta al futur des de l’ara i aquí. No ens podem enganyar més. Hem de gestionar la força que tenim amb intel·ligència. He defensat la unitat com a necessitat per guanyar. I, tanmateix, ni la unitat és important si el que cal és avançar. El possibilisme, el tacticisme, tenint el nord tan ben fixat com el tenim, serà molt més efectiu que el maximalisme. El 'totoresisme' ens deixa molt tranquils, però si badem, de tan tranquils, serem morts. I mentrestant, els nostres, a la presó.

Més continguts de