EL SUPLENT

Onze caixes de sardines

“És que és lluna creixent –explica Juárez–. I la lluna és dolenta per a la pesca"

Plou. Fa fresca. Són quarts de vuit del matí. Soc al moll de Pescadors. Vull veure com els vaixells de la Confraria de Barcelona porten les seves captures de la nit i com les subhasten a la llotja.

Com sempre, al peu del canó hi trobo José Manuel Juárez, patró major (president) de la Confraria. Porta tretze anys amb una gestió enèrgica, constant i plena d’amor per un món que sobreviu envoltat d'absurds creuers i obscens megaiots. El món resistent dels pescadors de Barcelona.

Mal dia. La tempesta ha mantingut part de la flota a port pel tràngol (moviment del mar). Dels que han sortit, un vaixell ha decidit arrecerar-se al port de Vilanova, un altre encara és a la mar i dels dos que esperem un és buit. L’altre porta sardines. Poquíssimes.

“És que és lluna creixent –explica Juárez–. I la lluna és dolenta per a la pesca. Amb lluna plena, abans ni se sortia a pescar”. I això? “Els peixos, si hi ha lluna, no volen focus i no s’acosten al vaixell”. Hi ha més motius: “Les sardines estaven molt obertes pel temporal. S'han de pescar quan van més juntes. De dia, sobretot perquè van a la part poc fonda per protegir-se dels predadors”.

La confraria té vint-i-vuit vaixells d'encerclament i arrossegament i dos d’arts menors. Un de palangre i un vaixell dedicat només als sonsos. En total 208 mariners, deu xarxaires (reparen les xarxes) i tretze persones a la confraria mateixa. “Abans –recorda el patró major– érem tots del barri de la Barceloneta. Ara, pels preus, molts pescadors viuen a Santa Coloma o Montigalà”.

L’activitat de la confraria no és anecdòtica ni nostàlgica. Molta gent desconeix la gran quantitat de peix que es pot aconseguir a les aigües de Barcelona. “Davant del Garraf hi ha tres canons per a gambes molt bons”, afirma Juárez. I recorda el llagostí del delta del Llobregat. Però el que menys gent sospita és que Barcelona exporta peix. “Venem a Saragossa, Madrid i, des de fa quatre anys, la sardina que hi ha a Andalusia ve d’aquí”.

S’afegeix a nosaltres Montserrat Piqueras, advocada, marinera i membre de la confraria. Ens explica que acaben de fundar “l’Associació Catalana de Dones de la Mar”. Preciós nom i gran iniciativa, oi?

Plou menys, són quarts de deu i veiem la proa del vaixell 'Encarna i Miguel'. Amb ell, el Jaco, que ve sense pesca, entra deixant anar les xarxes al mar per netejar-les.

Una vegada desembarcada l'escassa pesca del dia, anem a la llotja. La imatge és colpidora. Les grades buides i, en l’àmplia zona de venda, només hi tenim onze caixes de sardines. A Barcelona, avui, només es podrà menjar aquest exigu botí. Barcelona sense sardines fresques! Decebuts. Les pesen, surten a 41 grams per sardina. Grosses. Les onze caixes les envolten set compradors. Alguns minoristes i el comprador de Mercadona. Avui el Miguel és el subhastador dels tres que hi ha. Comença la licitació a 50,60 €. Un minorista se n'emporta dues. A Barcelona ja només queden nou caixes de sardines!

Van baixant, 40,60 €. Dues caixes venudes. A 34 les últimes! El Miguel acomiada ràpidament el fruit d’una nit de pesca i tempesta: “¡Campana y se acabó!”, diu.

Més continguts de