I avui faig vint anys

Arribem inexorables. Sense suor ni fogots. Freds com el món refrigerat que ens toca viure i descriure. Com espectres amb prou feines vistos sota la incontrastable llum del sol d’agost. Som jo i som legió. Som Els Suplents d’Estiu (ESdE).

Som els de centraleta que no sabem l’extensió de l’encarregat. Els que es queden palplantats quan a la barra ens demanen “El de sempre”. Som els que ja s’han gastat amb la imaginació la mesada de dependent del Desigual la primera setmana del mes. Som els que volen fins a Noruega per jugar la segona part contra un segona divisió. Som els 'Cuadernos Santillana' de l’audiovisual.

Els ESdE hem d’escriure impàvids enmig de la desolació i la mandra. Sense les trepidants sessions de control al govern Torra, sense cap històrica coalició de les esquerres espanyoles. Sense (oh!) cap campanya electoral en curs i sense (ai!) cap novetat a Netflix.

Tot això ho fem, i és just que ho sàpiguen, per dotar aquest món d’una faisó de falsa continuïtat. Els ESdE, des d’Armenteras fins a Neto. De Montse Virgili a 'Plats bruts', som, de fet, els Guardians de la Galàxia. Els titans que mantenim el món sota respiració assistida; viu quan tothom el dona per irrespirable. Agafem aquest absurd fil de realitat l’u d’agost i l’anem descabdellant com Ariadnes temporals per tal que ningú, en tornar, es perdi. Mantenim el món com ens el vau deixar i el tornem com diligents aparcacotxes, a punt i sense ni una rascada.

Fins i tot jo, que avui encara tinc l’esperança que algú descobreixi que sota Ferreres hi ha vida, sé que el lector habitual d’aquest diari (modern però assenyat, de món però arrelat) passarà per aquí amb el cap distret però encuriosit. Tot anirà bé, ja ho veureu. Els Suplents d’Estiu sabem ser-hi sense fer-nos notar, com si fóssim personatges de LeCarré o el mateix 'comisario' Villarejo.

Permetin-me ara una mica d’autoficció biogràfica com la del senyor Knausgård, que està tan de moda, però en tragicòmic: aquest any en fa vint que vaig fer la meva primera suplència d’estiu. Per si tenen curiositat, va ser amb l’amic Adam Martín. I per si tenen curiositat sobre les teories de la circularitat de la història, els diré que aquest estiu, dues dècades després, seguim suplantant plegats. Fa vint anys, jo donava consells per festejar, per lligar. Era jove i amb fam de titularitat. Ara visc la tardor de la meva carrera a ple estiu. És tant, el costum, que sovint em sento com un suplent del meu jo de primavera.

Així que ja fa dues dècades i no he trobat encara el meu suplent. A vegades miro als ulls estudiants de comunicació o els companys de feina i penso: “Potser seràs tu a qui un primer d’agost qualsevol et llegeixi parlant dels gelats o dels ventiladors”. Això és com a 'Els immortals', només en pot quedar un, de suplent.

I quan arribi aquest moment, amb l’esperit de qui entra a la discoteca quan encenen els llums, del porter que surt a la tanda de penals del Gamper, com aquell que es posa a mirar la Gigafoto abans de la tempesta de la Diada d’enguany, jo faré les maletes... mentre vostès les desfan.