EL SUPLENT

Al costat de la Sagrada Família, on ningú mira

Okupa Casa Cádiz és un d’aquests miracles que encara passen a Barcelona

Hi ha coses en una societat que són imprescindibles. Per la feina que fan, però també per l’exemple que donen i pel camí que obren. Okupa Casa Cádiz és un d’aquests miracles que encara passen a Barcelona. Aquest local, que actua com a refugi autogestionat de gent sense sostre, és a Sardenya 277, a tocar de la Sagrada Família. Lagarder Danciu és l’esperit d’aquest lloc: “No es tracta només d’acollir gent sense sostre. Aquí és diferent. Estem autoorganitzats, ho decidim tot en assemblea, i el que volem és crear comunitat, donar força a gent que ve molt malmesa”. L’octubre de l’any passat van entrar al local, propietat de la ciutat de Cadis, que portava catorze anys desocupat. Entre la indiferència de les institucions, s’han anat obrint camí. Ara hi ha una llista d’espera de 300 persones. En aquests mesos han acollit 80 persones, 25 de les quals dones, i fins a set famílies. Actualment 24 persones dormen a Casa Cádiz.

T'hi trobes tota mena de gent. El Joan, català de mitjana edat, que ha trobat feina fa poc però que encara no es pot permetre un pis; el Habib, refugiat afganès que fa tres mesos que dorm a la casa fugint de l’esclavatge. Va travessar l'Iran, Turquia, Grècia, França... Ara està a l’espera de la targeta roja de refugiat. O el cas de la Mika, que va fugir de Geòrgia per la seva condició de lesbiana amb la seva filla petita. També hi he trobat el Lázaro, jubilat barceloní amb una pensió de 600 € a l'espera d’un pis de lloguer social. Els perfils són diversos com ho és la pobresa avui i tan invisibles com interessa a una ciutat-marca global.

Arriben dos joves, el Farés i l'Ibrahim. M’expliquen com l’atzar burocràtic pot arruïnar una vida per pur atzar. El Farés ha tingut sort i li han renovat el passaport. A l'Ibrahim la renovació li va arribar tard i ara es troba amb totes les portes institucionals barrades i amb la marginalitat com a destí més probable.

L’Ajuntament i els Serveis Socials de la Generalitat no els ajuden ni mantenen cap mena de relació amb ells. “De fet, Serveis Socials i la policia, en lloc de fer-se càrrec de la gent, ens en porten més”, assegura el Lagarder. Ell és un treballador social nascut a Romania que va passar quatre anys al carrer buscant els mecanismes que portaven les persones fins allà i els defectes de les institucions fetes per treure'ls. Els recomano el seu llibre 'Sin techo' (Descontrol, 2017).

Una trentena de veïns del barri s’han organitzat per abastir el centre d’allò més bàsic. Fins i tot una jubilada de pensió mínima els va comprar a terminis la rentadora. El Lagarder m’explica com Casa Cádiz ha creat una xarxa de solidaritat (de dones bàsicament) en un barri on el fet comunitari ha estat sepultat pel turisme.

El Lagarder creu, i hi estic d’acord, que un dels problemes de la pobresa és que no es veu. Per això Casa Cádiz està oberta de bat a bat al carrer amb unes cadiretes al porxo, on les riuades de turistes indolents poden advertir els residents. Tant és així que quan surto, un Maserati amb matrícula russa aparca a les seves portes. El contrast és inenarrable. La sordesa que pateix aquesta ciutat sovint fa mal.

Més continguts de