Anuncis de Bankia

Sento i llegesc una campanya publicitària que ha llançat una entitat bancària anomenada Bankia per anunciar els seus productes financers. Tots els anuncis es basen en algun tòpic i arquetip, i després en un símil amb el que els interessa vendre, tot plegat d’un gènere ranci o directament hostil a la intel·ligència. Són enunciats del tipus: “La mala cara que et fa la teva dona és la comissió que pagues per haver anat a sopar amb els amics”. O bé: “El mal humor del teu marit és la comissió que pagues per haver assistit al comiat de soltera de la teva amiga”. Aquestes situacions diguem-ne exemplaritzants van seguides d’un consell: “A la vida ja pagues prou comissions per haver de pagar-ne pels teus diners. Confia en Bankia”.

Hu, hu, ha, ha, quina gràcia. L’esposa que té mal de cap, el marit que es grata la panxa, comparats amb els serveis d’un banc. Molt divertit i ocurrent, com es pot veure. Està molt bé i s’ha de felicitar l’agència publicitària que ha parit una campanya tan afinada i tan aguda.

Només hi ha un problema, i és que per molts acudits més o menys tontos que ens ofereixin en la seva propaganda, no puc evitar que el nom de Bankia se m’associï immediatament amb el de Rodrigo Rato, i amb un parell d’imatges: Rato anunciant la sortida a borsa de Bankia a toc de campana, amb un somriure inevitablement cínic, i Rato entrant dins un cotxe policial pràcticament a clatellades, acusat d’un frau massiu a compte del problema de les preferents, que no ha estat precisament petit i que fa que encara hi hagi una colla de petits inversors i accionistes que encara belen al cel per tal que se’ls retornin els diners.

Una reclamació que fàcilment podríem fer extensiva a tots els súbdits del regne espanyol, perquè la broma de Bankia va costar més o menys uns vint-i-dos mil milions d’euros de l’ala que vàrem pagar trinco-trinco entre tots. N’estem tots profundament orgullosos, com també n’estem del pas del susdit Rodrigo Rato per la direcció de l’FMI, que són coses que, com diria Mariano Rajoy, ens han fet sortir de la crisi. Ara a Espanya només hi ha quatre milions set-cents mil aturats, un luxe que ens podem permetre sense cap mena de problema.

Personalment, no cal dir-ho, em moro de riure amb aquests acudits tan graciosos sobre esposes que no estan per brocs i marits que fan morros, que són de tan bon gust i que alegren tant els nostres consums mediàtics. El que sí que em pregunto és quina cara li deuen posar a casa seva a Rodrigo Rato quan torna de respondre a les preguntes de la justícia sobre la seva gestió al capdavant de Bankia, far i exemple de la banca ètica. El que em costa d’explicar-me és haver de suportar aquesta mena de bromes, sobretot quan han costat diners de la meva butxaca i de la de vostè, que té la paciència de llegir-me i que Déu sap com es porta amb la seva parella. Que no es riguin més de nosaltres, sisplau.

Més continguts de