18/02/2015

Apallissar avis

3 min
Apallissar avis

Un pas de zebra serveix. Travessa una dona encorbada com un angle agut. Desplomada pel cistell de la compra. Passes de xiclet a l’asfalt. Una formiga. I conductors que passen per totes bandes com si anessin a fer diana. És la màquina de la veritat. No hi ha més psicologia. I Freud avui tindria consulta a cada semàfor. El subconscient obert en canal és al carrer. Digue’m com tractes les persones grans i els nens i revelaràs la veritat. Els extrems existencials són el divan. El que ens apropa a la mort, el que ens recorda la vida. Però avancem. La dona de rebeca d’arrugues arriba a casa. Entra i veu que viu en una altra carretera de conductors suïcides. Potser és un d’aquells 10.500 avis que pateixen maltractaments físics o psicològics a Catalunya. O un dels 27.500 en risc de patir-ne. Només un 10% ho denuncien. I el que no sabem. I el que es fregeix. Darrere les portes hi ha inferns. Dimonis amb somriure d’estora que diu “Benvinguts”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

LES DADES DE L’ENQUESTA de seguretat pública a Catalunya (2014) del departament d’Interior són una nova mostra de les tones de literatura científica i espiritual explicada des dels dies dels dinosaures perquè dubtem, permanentment, de l’ésser humà. On hi ha l’home, hi ha el perill, diu tot cirurgià popular quan agafa el bisturí i té davant el cervell humà. Pregunteu-li a qualsevol neurona veterana. Qui et decep més? Sempre, sempre qui tens més a prop. Qui diu que t’estima amb versió karaoke. Qui maltracta aquests avis? Els fills (26,8%); familiars (24%); amics, veïns o coneguts (19,9%); i la parella (8,6%). Qui són aquesta gent que atonyina de matinada? Perquè si hi ha més de 10.000 avis a qui estoven, renyen, menyspreen, insulten, roben, espolien... almenys hi ha d’haver 10.000 individus que ho fan. Però han de ser més per la força de la gravetat. I potser són 20.000, o 30.000 o 40.000... o vés a saber. Són persones normals. Són persones que diuen que són normals. Ens somriuen en un bar mentre ens demanen si hem acabat amb el diari. Ens deixen passar a l’ascensor. Ens expliquen un acudit sobre albergínies que ens fa esbellegar de riure. Són persones vestides de normalitat amb una anormalitat que batega sota la camisa. Arriba la nit del pis. I es converteixen en taronges mecàniques. La taronja mecànica, la novel·la (1962) d’Anthony Burgess, la versió cinematogràfica de Stanley Kubrick (1971), que van fer obrir els ulls al món. Alex i el seu grup d’amics apallissen a qui els rota com un bufet lliure. Anticipació futurista. No pas perquè ensumés un demà violent. El que olora és la violència gratuïta. La violència modus vivendi. La violència com a estil de vida. La violència cool. Alex, correcte, educat, sensible, amant de Beethoven. I Alex mentider, manipulador, lladre, violador, punys, bat de beisbol. Dos Alex. Ni la teràpia de xoc antiviolència injectada pel psicologisme i l’establishment ho soluciona. Queda com un gatet a la neu. I quan es troba les seves antigues víctimes... l’estoven a ell. Alex boig en mans institucionals. Profecia? Realitat invisible en augment?

A MI EL VATICINI me’l va revelar un padrí d’un poble del Pirineu el 2005. Eren aquells dies repetits en què els estiuejants es queixaven de l’olor de les granges. “Per què es queixen? Si tots acabaran en una granja de persones”, deia el padrí. El futur, aleshores, ja cavalcava amb força: les residències. Ulls oberts. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya el 2051 el 30,8% de la població catalana tindrà més de 65 anys. Segurament el nostre futur és en una granja de persones. El dubte és si serà perquè ens cuidin o per protegir-nos de les pallisses de les criatures normal-anormal. I l’altra pregunta. Què passarà a la granja d’humans on també hi haurà humans que, ara, atonyinen els avis ignorant com a analfabets existencials que un dia també seran grans?

stats