16/07/2016

Aprendre dels silencis

4 min
Aprendre dels silencis

Els néts i els besnéts estan preguntant allò que els fills no gosaven preguntar durant dècades a moltes famílies. Preferien evitar el dolor que causava el record pendent i temien les conseqüències de quedar assenyalats ideològicament. El resultat és que un magma de silenci ha cobert durant dècades la Guerra Civil. Els historiadors han fet la feina malgrat que la documentació no es va començar a preservar fins a mitjans dels vuitanta. Aleshores, els recursos arxivístics estaven sota mínims i havien desaparegut fonts fonamentals per entendre les coses, com els arxius de la Falange i les autoritats franquistes. La crueltat de la repressió i el trauma de la guerra van imposar el silenci a molts ciutadans, però 80 anys després de l’inici de la guerra, hem de continuar escoltant-los. La seva experiència de por, mort, violència, frustració, fam, misèria, humiliació, solidaritat, dignitat i esperit de supervivència és un tresor de la nostra memòria col·lectiva. Van sortir d’entre els morts com una multitud condemnada al silenci, adaptativa, franquista o durament reprimida. Una societat terroritzada pel que havia viscut, pel món perdut, per les operacions de “castigo y limpieza”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mort el dictador, la reconstrucció democràtica es va fer sobre els fonaments de l’oblit. El pacte polític de la Transició va triar amnèsia a canvi de democràcia i va fer de la justícia la principal víctima. La Transició va desembocar en una Constitució d’esperit inclusiu que s’ha reinterpretat de manera restrictiva amb els anys pel que fa a l’estructura i la identitat diversa d’Espanya, i que alguns també intenten interpretar restrictivament pel que fa a drets i llibertats. Al segle XXI la qualitat de la democràcia espanyola és baixa i només cal recordar que continua en actiu un ministre del PP a qui hem sentit conspirant amb l’excap de l’Oficina Antifrau per perseguir amb instruments de l’Estat els seus adversaris polítics manipulant la Fiscalia. En actiu i sense que, per simple higiene democràtica, s’hagi suscitat un rebuig massiu que deixi de banda els partidismes. Fernández Díaz encara fa de ministre i amb més suport electoral que abans de l’escàndol.

El general Mola havia donat ordres d’eliminar “todos los que no piensen como nosotros”. I sobre aquesta imposició de l’ideari dels vencedors durant la postguerra, que mai s’ha rectificat sincerament, s’ha construït un comportament polític: un franquisme sociològic que ha deixat una rèmora d’antipolítica, una dificultat per expressar idees obertament, acceptar la pluralitat i marcar uns límits infranquejables en el terreny de joc del respecte democràtic. Per dir-ho en paraules de Paul Preston: “A Espanya no hi va haver procés de desnazificació”. Els nens espanyols, a diferència dels alemanys, no han anat als camps de concentració i han hagut d’analitzar i digerir els errors històrics i les responsabilitats i silencis dels seus avis.

Preston, que coneix molt bé Espanya, parla també de constants en la seva història: “Corrupció, ineficiència de la classe política i violència social”. Són característiques que es mantenen en els dos primers casos però que Catalunya, de manera exemplar en el procés sobiranista, ha sabut desterrar en el cas del tercer component. No podem oblidar que la pertinença a la Unió Europea és un factor moderador de l’exercici del poder a Espanya.

L’ARA ha demanat ajuda als lectors i han respost amb entusiasme. Aquest diumenge publiquem algunes històries que molts ens heu enviat. Us estem profundament agraïts. Històries com la de la Montserrat Canet, una noia que just abans de començar la guerra escrivia: “Déu faci que no passi res. Si ha de passar, que comenci demà, a la claror del dia, quan no fa tanta por com de nit, enmig de les tenebres”. En Jaume Valor recorda en els seus escrits com a la plaça Catalunya hi havia camions militars que donaven pa, “però havies d’alçar el braç i cridar « ¡Viva Franco, arriba Espanya!», i no n’he sigut capaç”. Són històries de fam, repressió, bombardejos, por, però també moments d’infantesa feliç. L’Eulàlia Blanch als 89 anys reviu “cada moment de la guerra com si fos ara”. Com s’arreceraven durant els bombardejos i baixaven al refugi: “La meva veïna i jo portàvem la fireta i les nines i, així, si el bombardeig durava molt, podíem jugar tranquil·lament”. El Miquel Roca i Mur explica, a través de la seva néta, la vida privilegiada fins als 8 anys i la lluita posterior. I la Josefina García, amb una memòria que ara l’abandona lentament, encara pot recordar com la portaven en sidecar, vestida de diumenge i amb un gran llaç fet a la barreteria, a veure el pare militar lleial a la República. Això era abans de perdre el paradís infantil i viure l’ensorrament del que encara avui considera el seu món. També en Francesc, que quan moria va explicar a la seva filla que havia tingut un germà que només va sobreviure alguns dies a la misèria, mentre el seu pare era en un camp de concentració a Argelers.

La Mercè Trabal recorda la pedra a la boca perquè no explotessin els timpans durant els bombardejos, però també el silenci ideològic. “Mai em van explicar que formàvem part del bàndol dels perdedors, dels castigats”. De fet, els que necessiten recuperar la memòria són molt majoritàriament els republicans, els perdedors. Els guanyadors s’han reivindicat, explicat. Finalment, tots van perdre. Alguns, dos cops. Per moderats, per catòlics, per no adotzenar-se, per catalanistes.

Les acusacions de moure’s per ànim de revenja encara se senten quan es reclama fer net, demanar perdó, restablir la memòria i dignitat de molts, pacificar famílies o enterrar morts. Fer justícia.

Recordar és important: per no equivocar-se i, sobretot, per perdre la por a pensar lliurement.

stats