Aquest juny de plena primavera, Catalunya respira una mena de reviscolament estrany. ¿Recorden la narració de Kafka 'La metamorfosi'? El protagonista, Gregor Samsa, un dia veu com li han sortit unes potetes esprimatxades al ventre, lletges i peludes. S’ha convertit en un escarabat. I, esclar, els seus pares conviuen incòmodes amb aquella transformació. El noi s’ha convertit en una nosa per a la plàcida i normal vida de la família. Fins que un bon dia es mor i la minyona, sense dir res, el llença a les escombraries. Llavors, pels balcons oberts de la primavera incipient, entra un aire càlid de bons presagis, un perfum de nova felicitat. Per fi tot tornarà a ser com abans.

La recent moció de censura a M. Rajoy, amb el canvi de president i de govern a Madrid, sembla que hagi portat un aire primaveral a la política catalana. Sembla que aquí es torna a respirar fondo. Es parla de diàleg, es parla d’aixecament del control financer, es parla de recórrer aquella prohibició d’aquelles lleis socials que s’havien votat abans i havien estat tombades… Valga’m Déu! Que de pressa s’oblida tot. Que de pressa es gira full del referèndum, d’aquella proclamació quasi vergonyant de la República Catalana, que fàcilment s’obliden els presos i els exiliats polítics. Com es pot renunciar de cop a tant de patiment i de dolor? Però sembla que la gent està contenta. La gent no vol conflictes. Els polítics estan contents, els polítics no volen conflictes. Sembla que el senyor Pedro Sánchez sigui el nou messies que portarà la felicitat al reialme putrefacte d’Espanya. Només cal veure quin govern ha format. La reserva del conservadorisme més ranci. A Catalunya, tota la lluita de tants anys sembla que s’elimina de cop amb un “això ara no toca” extemporani. Ara hem de fer bondat. Per què? ¿És que, de cop, hem perdut el nostre dret a l’autodeterminació? ¿És que, de cop, hem oblidat on érem? Sí, ja sé que hi ha qui creu que cal fer passos enrere per fer-ne després uns altres endavant. El problema és que aquest 'després' els nostres polítics el tenen congelat. Però el cas és que ni tan sols hem retornat a l’autonomia de la qual vam voler escapar-nos. ¿És que hem oblidat que som una nació i que tota nació té dret a autogovernar-se? ¿Els polítics dels partits independentistes que governen Catalunya són realment independentistes? No ho sembla pas. Parlen de fer República, això sí, però què entenen per fer República? ¿Es pensen que és possible 'dentro de la ley'? Em temo que aquí estem governats per il·lusos. I a Madrid, pels mateixos de sempre: 'los mismos perros con distintos collares'. Pot semblar que amb la moció de censura tot ha quedat net, però la corrupció és un mal endèmic del règim del 78. ¿I qui és capaç de canviar el règim, amb tots els interessos que bullen en el seu si? Ni Podem s’hi atreveix. És més, si la moció ha prosperat és perquè assegura la continuació del règim. Si ha prosperat és perquè no solament l’han deixada prosperar sinó que l’han impulsada. Qui? Doncs ja s’ho poden imaginar. Les forces del poder, que són les forces del diner. Mirin la senyora Botín (quin cognom per a un banquer!) lloant la nova ministra d’Economia. ¿Vostès es pensen que canviarà alguna cosa? Només el maquillatge. Però la cara continuarà igual d’arrugada i plena de grans purulents.

I aquí, pobrissons de nosaltres, què farem? Continuarem portant els llacets grocs, cada dia més rebregats, a la solapa. Cada dia les pancartes estaran més brutes i descolorides. Cada dia semblarà més que continuar reclamant tot allò pel qual hem lluitat des de fa anys posa una nota dissonant en l’avenç del país. I no. Que quedi clar: Catalunya només sobreviurà si és independent. I només podrà ser-ho si parla català. És el català que ens dóna raó de ser. Mentre el català existeixi, no som assimilables. El català és el salconduit cap a la independència. D’aquí l’obsessió malaltissa de Ciutadans contra la llengua catalana. Mai no podrem ser espanyols si continuem parlant català. Per això volen eliminar la llengua. En canvi, si el català desapareix o es converteix en una relíquia irrellevant, serà fàcil convertir-nos en una 'región' més, que és el que volen. Per ser forts com a nació ens cal una llengua forta. I no sembla pas que anem pel millor camí. Ens cal una llengua estàndard forta que no cedeixi als calcs del castellà ni al bonisme de l’ús indiscriminat de formes dialectals en qualsevol ocasió. Els dialectes són esplèndids i enriquidors, però al seu lloc. Ara hauríem de vetllar per l’estàndard.