Aquesta tardor

S'ha acabat l'estiu, han arribat les pluges, i ahir mateix vam estrenar una tardor que tot indica que serà complicada. Dissabte vinent és Sant Miquel, cosa que vol dir que els àsters estaran florits, aquestes petites margarides blavoses amb un ullet d'or que, en anglès, porten el nom del sant: Michaelmas daysies , margarides del dia de Sant Miquel, per dir-ho així. Però deixem estar la botànica.

Aquest final d'estiu ha estat gloriós, amb la ingent multitud que es va manifestar pels carrers de Barcelona. Jo, que vaig anar a aquella famosa del 77, em pensava que aquesta d'ara seria, en el millor dels casos, similar. Però em vaig quedar absolutament desconcertat perquè vaig veure més gent que mai al carrer i sobretot vaig veure que hi havia molts joves. Tant com els acostumem a criticar, els joves, que si res no els motiva, que si passen de tot, aquest dia 11 de setembre em van donar una gran alegria. Vaig veure que el país era jove i per això ho té tot guanyat. També em va sorprendre que no hi hagués partits polítics. No, era una concentració de gent, de gent del país que vol ser un país, que vol administrar la seva voluntat. A més, era una manifestació alegre, hi havia unes ganes de llibertat tranquil·la, unes ganes de futur col·lectiu que em van emocionar. Va ser, com he dit, un final d'estiu gloriós.

Però ha començat la tardor. I després vindrà l'hivern. I sento que ens espera una llarga tardor i un llarguíssim hivern de descontentament. Però els joves, aquells joves que potser irreflexivament demanaven, i jo amb ells, que Catalunya fos un nou estat d'Europa, em donen confiança. Què ens espera? No ho sé. Però sí que intueixo que ens espera sang, suor i llàgrimes, per dir-ho amb l'expressió famosa. I vull creure que la sang serà metafòrica. Mentrestant, no podem afluixar. I mentre els polítics debaten i miren d'aglutinar les forces que el país genera, els que ens dediquem a escriure, és a dir, a calibrar llengua, a mantenir-la viva, a enriquir-la, hem de recordar que la llengua és la que ens constitueix, la que ens fa tal com som. Hem de recordar i cridar, si cal, que abandonar la llengua catalana a la seva sort és, per part dels polítics, el pitjor crim que podrien cometre contra el país. I així com fa molts anys (en un llibre d'entrevistes de Víctor Alexandre) vaig dir que jo no era espanyol, que mai no me n'havia sentit, deixin que ara els digui una altra cosa: a mi, una Catalunya nou estat d'Europa que no parli en català, que no visqui en la llengua natural del país, no m'interessa en absolut. I com que veig que la llengua catalana cada dia és més pobra i corrupta, que polítics i mitjans de comunicació catalans (estructures d'estat!) parlen un català que fa fàstic (amb alguna excepció que confirma la regla), com que veig que s'està abandonant la cura per la llengua i l'interès real per afavorir-la, els escriptors, que hem rebut el mandat d'aquesta llengua per, si més no, intentar mantenir-la viva i digna, no podem callar davant de certs moviments que sembla que no tenen com a prioritària la protecció d'aquesta llengua.

M'estic referint a tots els rumors que corren sobre la remodelació dels Premis Nacionals que atorga el CoNCA. Ja sé que la política d'aquesta institució és retallar, com a tot arreu. Però retallar els premis a la literatura catalana és suïcida. Jo crec que els premis a la literatura catalana no solament s'han de mantenir sinó que s'han d'augmentar. Si el país fos conscient del que significa la llengua catalana en el projecte d'un nou estat d'Europa, no s'estranyaria pas ben gens que hi hagués sis Premis Nacionals de literatura catalana: poesia, teatre, narrativa, assaig, traducció i això que diuen -ben maldestrament- prosa no de ficció. El país hauria de ser conscient que hi ha un gruix d'escriptors -molts d'excel·lents- que estan deixant la pell per aquesta llengua, cosa que vol dir per aquest país i pel seu futur. I que és altament ofensiu que d'alguna manera se'ls digui que hauran de compartir un premi amb escriptors en altres llengües, tan respectables com es vulgui, però que ja tenen les seves institucions que vetllen per ells i els protegeixen, algunes, per cert, pagades amb els nostres impostos i que no mostren cap interès per la llengua catalana. Un escriptor pertany a la pàtria de la seva llengua, i és aquesta llengua la que el qualifica. Només són escriptors catalans els que escriuen en català. Els altres, en tot cas, són catalans escriptors, que és tota una altra cosa.

Més continguts de