Els adéus televisius sempre tenen alguna cosa d'exagerada transcendència. Quan les estrelles s'acomiaden ho fan com si tinguessin un peu a l'altre barri i després t'adones que no triguen a revifar-se en alguna altra banda. Ja ho diuen sempre els concursants intel·lectuals de Gran Hermano : " Es que aquí dentro todo se multiplica ". Tinc la impressió que fa quatre dies que escrivia sobre l'al·legòric comiat del Buenafuente de La Sexta, i que en fa dos que explicava el seu metafòric desembarcament de Normandia per conquerir Antena 3. I que era ahir que parlava del seu sentit de l'humor a l'hora d'explicar a l'audiència que la cosa s'acabava. Diumenge mantenia el sarcasme per dir que el cap de setmana que ve ja no podria anar al programa perquè tenia una comunió. Després es va acomiadar de l'audiència amb tres missatges claus. El primer, agrair a l'equip la feina feta. L'honora el gest. El segon em va deixar de pedra: " Vale la pena sufrir para conseguir una sola sonrisa ". Gairebé entro en aturada cardiorespiratòria. Si aquest era el nivell és lògic que hagin aconseguit això: un somriure puntual. La demagògia de la frase és tanta que te la imagines escrita en un pòster d'autoajuda, amb la foto d'un clown a qui li cau una llàgrima. Patir? Suposo que volia dir esforçar-se o treballar molt ... Però que l'Andreu ens digui que ells estan patint quan preparen el programa té nassos. I que quedi clar que ningú no treballa a canvi de somriures. El que, en tot cas, compensa el suposat patiment us asseguro que és una altra cosa. I, per acabar, va deixar anar un "Nadie sabe nada ". I en això té raó. A la tele ningú no té la clau de l'èxit assegurada per més que digui saber-ne, cregui que té clars els errors o teoritzi sobre solucions. Els valents s'hi arrisquen. I punt. Igual que els soldats que van desembarcar a Normandia. A ells ningú no els va prometre l'èxit final. Ara bé, no pontifiquem tant que la tele no és qüestió de vida o mort...