Ara em toca fer bo el pronòstic

Fa 32 anys que el socialista Narcís Serra va ser elegit alcalde de BCN. Això vol dir que un ciutadà que entrés a treballar llavors a l'Ajuntament de la ciutat, ¿posem amb 25 anys?, ara en té 57 i continua a les ordres d'una administració socialista. Pràcticament tota la vida laboral d'una persona a les ordres del mateix color polític. Inquietant? I en aquest context arribo jo... Bé, "arribar" és un dir, perquè jo ja hi era, perquè jo vaig resistir en la derrota, perquè jo no vaig marxar com altres, perquè jo vaig quedar-me... I, per primera vegada, les enquestes diuen que un convergent pot guanyar a la capital. I també diuen que puc ser l'alcalde. Perquè esclar, guanyar no és garantia de manar, com bé saben els senyors pactes postelectorals. Estic a punt de trencar la dura pedra, però, curiosament, és ara quan ho veig més difícil.

Aquest Hereu no és el mateix que el dels JJOO d'Hivern i el referèndum de la Diagonal. Les primàries l'han alliberat del pes de l'aparell del PSC i, sobretot, això és el que percep la gent. D'un home sense carisma públic (que no privat) he passat a enfrontar-me a un paio divertit que surt als espais de propaganda electoral cantant amb la seva dona i ballant Earth, Wind & Fire, mentre que jo hi apareixo amb en Mas i amb en Duran... Bé, i amb uns quants candidats (i candidates) de la resta del país. Curiós, oi? Ell amb la seva família de veritat i jo amb la meva família política. Ell orfe de partit i jo més acompanyat que mai. Les voltes que fa la vida (política), oi?