Ara, a l'equador
La casualitat ha volgut que aquest nou projecte anomenat ARA Balears neixi just a l'equador de la legislatura de José Ramón Bauzá, un bon moment per fer balanç dels dos anys transcorreguts des d'aquell diumenge de maig, quan el Partit Popular assolia una majoria absoluta indiscutible i els socialistes illencs experimentaven una caiguda més forta que la que pronosticaven la pràctica totalitat dels sondejos publicats.
Analitzant els resultats, hom podrà comprovar que el PP només aconseguí sumar un parell de milers de vots en relació als comicis de 2007 i que, per tant, l'àmplia majoria parlamentària de la qual gaudeix avui respon més a la conjuntura de crisi econòmica i, sobretot, a la gestió que en va fer, a nivell autonòmic, el pacte format pel PSIB-PSOE, el Bloc i Unió Mallorquina i, a escala estatal, el govern Zapatero.
Amb aquesta afirmació no vull llevar cap tipus de legitimitat al partit guanyador, un partit que just havia finalitzat una gran reestructuració interna, que col·locà un gairebé desconegut Bauzá al capdavant (després d'una lluita amb l'experimentat Carlos Delgado) i que, amb l'honestedat per bandera però amb motivacions potser no tan clares, eliminà de les seves llistes qualsevol persona que estigués imputada en algun procés judicial.
Els populars es presentaren com els únics capaços d'assolir els dos grans objectius que les Illes necessitaven: la reactivació econòmica i la creació de llocs de feina, a partir de dos puntals bàsics: el control del dèficit i la reducció de l'administració. Pel que fa als comptes, és vera que han aconseguit apropar-se als objectius marcats pel Govern central, però, a quin preu? Primer, les cues de l'atur són més llargues que mai i ni tan sols les bones temporades turístiques (la de l'any passat i la prevista per a enguany) no aconsegueixen absorbir l'ingent nombre de persones que volen treballar i no poden; segon, el teixit empresarial continua ferit de mort, per la manca de consum intern i pel tancament dels grifons del crèdit; i tercer, la tan desitjada reactivació econòmica és un miratge que només són capaços de veure el president i els seus acòlits.
I en la reforma de l'administració n'hi ha per llogar-hi cadiretes: Bauzá ens vengué el seu Govern com el més auster i el més reduït de la història de les Illes, però després hem sabut de l'augment de càrrecs menors de lliure designació, de la curiosa manera d'estalviar pagant persones acomiadades irregularment per una feina que no realitzen o del doble tracte que reben els treballadors públics, depenent si són o no assessors del president. I tot, per finalment admetre que era impossible gestionar una comunitat amb tan poques conselleries.
Parlava abans de la legitimat obtinguda a les urnes, una legitimitat que el temps, l'incompliment de promeses electorals i la manca de resultats han posat en qüestió. Si fem cas de les paraules d'alguns dirigents populars, la tasca democràtica dels bons ciutadans consisteix a dipositar un vot cada quatre anys i després romandre calladets, deixant governar als elegits. Acceptant aquesta premissa, el contracte signat, el programa, esdevé l'única guia possible per desenvolupar l'acció de govern.
Un programa electoral que el president Bauzá ha incomplert sistemàticament, supòs que també "obligat per les circumstàncies" i, com no podia ser d'altra manera, per l'herència rebuda, aquella de la qual no parlarien i que, oh, sorpresa, s'ha convertit en l'única justificació de les mesures adoptades. Un programa electoral que gairebé ha desaparegut sota l'acció inclement de les retallades. Un programa electoral arraconat i oblidat que només veu la llum quan parlam de qüestions lingüístiques i s'ha de justificar la curolla d'anorrear el català i degradar-lo a simple folklore.
A mitjan legislatura, José Ramón Bauzá i el seu equip es mostren sorprenentment satisfets per la feina feta fins ara, assegurant-nos que anam pel bon camí i que els resultats arribaran, encara que sigui d'aquí a dues o tres legislatures. En qualsevol cas, sí que hi ha una cosa que ha aconseguit l'actual govern: tenir pràcticament tothom en contra seu. A la lògica oposició de l'esquerra, cal sumar-hi nombrosos col·lectius afectats per la seva gestió (sanitaris, docents...) i gran part de la ciutadania. Ha assolit fins i tot una fita impensable: que la classe empresarial lideràs protestes contra un govern conservador. En paraules d'un periodista amic meu, Bauzá és a la política el que Mourinho és al futbol: una persona que en poc temps s'ha guanyat l'enemistat de molts, fins i tot d'algun dels seus.
Sé que no hi ha senyals que ens permetin ser excessivament optimistes, però de veres esper que el clam de la majoria social faci que la majoria política del Parlament reflexioni i canviï aquest rumb, que difícilment es podrà mantenir els dos anys que resten de legislatura i que en cap cas no ens du a bon port.
