Ara li toca a la immersió
La crítica més pertinent que es pot fer al sobiranisme la formularia així: “És urgent que toqui de peus a terra si no vol que el terra se li enfonsi sota els peus”. Ara li toca a la immersió, i torna el pensament màgic. Parteix de dues premisses tan reconfortants com infundades: 1) la immersió no suposa cap amenaça per a l’Estat (i, per tant, l’Estat no té per què combatre-la);2) la comunitat educativa catalana està cohesionada darrere la immersió.
Anem per la primera. L’Estat -el real-és una màquina al servei de convertir Espanya en una única nació. Ho és i ho era: hi ha una llarga, sòlida i estable tradició que ho avala. ¿La immersió suposa una amenaça per a aquest projecte? Indubtablement. La llengua i la cultura catalanes són indestriables d’un profund i poderós sentiment d’afirmació nacional. L’obra de Fabra, convertint en llengua de cultura el català que s’escindia entre una parla sense autoestima i una escriptura elitista, crea l’obstacle més seriós perquè Espanya aconsegueixi el que ja havia aconseguit França. Anar-li dient a aquest Estat -el real- que la immersió no l’amenaça, és ridícul. Tan ridícul com dir-li que no l’amenaça TV3. Són projectes que confronten, que només se’n poden sortir derrotant l’altre. I són també, esclar, projectes que encaixarien en un altre Estat -l’irreal- que se sentís orgullós de ser plurinacional.
“Els nens escolaritzats a Catalunya dominen tant o més el castellà que els de la resta d’Espanya”. Aquest és l’argument més repetit per defensar la immersió. Obviem, quan ho diem, que això no és tant el resultat del que fa el docent a l’aula com d’un marc sociolingüístic que ha fet del castellà la llengua del pati, la comuna, la imprescindible. Venem com a èxit el que és fracàs: una immersió que, a les escoles de la gran metròpoli, té tants forats que ni tan sols manté les aparences. Ens apuntem com a triomf que els nens catalans en surtin sabent tant castellà com els andalusos o els manxecs, no admetem com a derrota que la majoria també en surtin castellanopensants.
I la conseqüència de no haver pogut impedir que la llengua forta sigui també la comuna i, per tant, l’única imprescindible, va fent estralls en la cohesió social que assegurem que la immersió té al darrere. Per poc que flaquegi la militància, el català cedeix terreny. Un dia per no ser antipàtic, l’endemà per l’estranger que acaba d’arribar i al final per pura inèrcia. I com més terreny cedeix, més nosa fa. En aquest context, qualsevol espurna d’inflamació identitària pot calar foc entre unes famílies més socialitzades en les pantalles globals que en els teixits associatius. I no sembla que d’espurnes, en els pròxims mesos, n’hagin de faltar.
Tenim dos trumfos: uns mestres conscienciats i un Estat impresentable. Però el seu embat contra la immersió ens pot fer molt mal. No ens embombollem en el pensament màgic ni en les escoles concertades. Si mai hem de dir prou i plantar cara, ha de ser ara, perquè -com deia Fabra- si falla la llengua fallarà tot.
