Ara que ja tenim Nobel
Deia T.S. Eliot (i ja em permetran vostès la cita) que els pobles que no honoren els seus poetes són pobles bàrbars. És per això que és un motiu d'alegria que aquest diari s'hagi abocat a celebrar la concessió del premi Léonie Sonning (el Nobel de la música, com també se'l coneix) a Jordi Savall. Perquè qui diu els poetes diu els artistes, naturalment. I perquè això de l'honor és una d'aquestes coses que funcionen en doble direcció: són bàrbars els pobles que no honoren els seus poetes per la senzilla raó que prèviament els poetes -els artistes- han honorat el poble amb la seva feina.
Ens hem passat molts d'anys sentint que, si la cultura catalana tingués un premi Nobel, el seu reconeixement internacional milloraria substancialment. Doncs bé: ja tenim premi Nobel, però no en l'àmbit de la literatura, sinó en el de la música. No perquè faltin o hagin faltat escriptors en català que ho mereixin, sinó potser perquè la música és el llenguatge artístic per antonomàsia, que, entre d'altres coses, no requereix traducció perquè és de tothom. Així ho ha entès Jordi Savall i així ho va entendre tota la vida Montserrat Figueras, que com molt bé s'ha encarregat de remarcar el mateix Savall, té el 50% del mèrit del guardó que avui recull a Copenhaguen. Tots dos es van fer seva aquella màxima que Ramon Llull va escriure al Llibre d'amic i amat , amb què l'amic s'adreça a un ocell que canta: "Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor; car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat". Per això Savall no es cansa de predicar, com feia ahir mateix a les pàgines de l'ARA, el valor de la pau, i per això treballa ara en la preparació d'un disc que es titularà, precisament, Pro pacem .
Però bé: com dèiem, ja tenim Nobel. I ara que el tenim, sens dubte el reconeixement a Jordi Savall i Montserrat Figueras (i per la tasca feta amb Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya) redundarà en benefici del prestigi de la cultura catalana arreu del món, com sempre s'havia dit. Però hi ha una altra possible conseqüència d'aquest guardó que també seria interessant -i necessari- que es produís i que, en canvi, no veig tan segura: l'augment del prestigi de la cultura catalana entre els mateixos que la formen. I és que a Catalunya, i al País Valencià, i a les Balears, i a la Franja, i a la Catalunya Nord, i on vostès vulguin, continua havent-hi una quantitat ben remarcable de persones que, per ignorància o per mala fe, es resisteixen a creure -o ho neguen amb una energia digna de millor causa- que la catalana sigui una cultura tan diversa, rica, plural, potent i estimable com qualsevol altra. No dic res de nou: hem viscut molt pendents de les valoracions que puguin arribar de fora, i segurament massa poc del coneixement (del coneixement crític) que hauríem de ser capaços de generar sobre la pròpia cultura.
Que el Léonie Sonning de Savall i Figueras ens ajudi a veure-hi més clar, doncs. I l'enhorabona, l'admiració i l'aplaudiment per a tots dos.
