Ara que no hi ets
Ei, Albert! T'escric aquesta carta perquè he vingut a buscar-te i no hi ets. Volia parlar amb tu sobre una coseta... No és urgent, no pateixis, però em feia gràcia dir-te-la personalment i he pensat que, com que érem tan a prop, podria passar per aquí i comentar-te-la. Només espero que no hagis anat gaire lluny i puguis llegir-la abans no sigui massa tard.
Bé, vaig al gra, que només tinc 2.800 caràcters per explicar-me i encara n'estaré 2.000 dient coses sense sentit. Ep! Que aquestes coses passen, eh? Ens pensem que tenim tot el temps del món i ens passem mitja vida dient bajanades. De sobte, ens adonem que som al paràgraf final i encara no hem dit el que volíem dir! Ja ho diuen els grans i els llestos, que és millor aprofitar cada línia i no deixar la gran sentència per al final, no fos cas que se'ns acabés l'espai abans d'hora i ens quedéssim amb la paraula a la boca.
Esclar que també ens pot passar tot el contrari, no? El que em passa a mi, per exemple. Ara fa un any que parlo des de la columna d'aquí al costat i tinc uns 1.800 caràcters per dir tot el que vull dir. Com que és un espai relativament petit, a vegades m'agradaria tant tenir un paràgraf més per acabar d'arrodonir la història! Ja veus que ningú està mai del tot content amb el que té! Però el cert és que al final tots ens acabem adaptant al que ens ha tocat, oi?
I és que en els articles, com en la vida, només hi ha una cosa que tots volem, crec, i és que un cop arribi el punt final, el que hem dit (el que hem estat) hagi tingut algun sentit, hagi despertat alguna emoció o hagi encès alguna guspira, sigui quin sigui l'espai que ens han donat per fer-ho. En fi, ja m'estic enrotllant...
Per cert, saps el temps que feia que no escrivia una carta a algú? Potser 10 o 12 anys! ¿Com és que vas triar aquest format per a la Contra dels dissabtes al diari? Tan fàcil com era escriure un article dels de tota la vida! Tinc la impressió -i corregeix-me si m'equivoco- que quan s'escriu una carta és com si parléssim amb algú, hi ha la intenció de dir-li una cosa concreta, no és una reflexió o un pensament que deixes anar a l'aire. Una carta és un diàleg sense rèplica, una carta és íntima i personal, és una apel·lació directa que demana resposta (per cert, has rebut mai alguna resposta d'alguns dels teus destinataris?) Esclar que potser escrius cartes perquè ets un romàntic. Bé, sigui com sigui, m'agrada estar escrivint una carta després de tant de temps i que tu en siguis l'excusa... En fi, el que et volia dir és que... Ostres! Em sembla que hi ha algú a la meva columna! Veig el Pilot Vermell encès! Saps què? Això que t'haig d'explicar ja t'ho diré per telèfon! Marxo pitant!
P.D. Quines vistes més privilegiades que tens des d'aquí! No hauria dit mai que des de l'esquerra de la pàgina les coses es veiessin tan diferents. Però saps el que més m'agrada de ser a la teva carta? Notar les empremtes humides dels lectors tan a propet... Acostumada a la fredor de les grapes, no hi ha color!
