Ara que som tan republicans
Elecció rere elecció, es confirma l’ascens d’un electorat europeu que es replega en la insolidaritat. Forma part de la mateixa onada que va dur Trump a la Casa Blanca. Els que s’empobreixen veuen en els més pobres els seus enemics. No els veuen en els superrics. Als milionaris els envegen i els admiren. Als que no tenen res els menyspreen i els volen expulsar. Aquesta patologia -mortal de necessitat per a la democràcia- no seria possible sense el fracàs moral i intel·lectual de la socialdemocràcia. Són les renúncies suïcides dels que feien bandera de la igualat dins un sistema de lliure mercat, les que han obert l’espai als neofeixismes. L’altre dia Joan Majó n’apuntava una de crucial: la renúncia a alguna forma de salari màxim. I qui diu salari diu patrimoni. ¿Com anomenem els que avui propugnen un sistema polític en què guanyar o posseir 20, 30 o 100 vegades el que es necessita per viure dignament -mentre la majoria viuen en la misèria- sigui un delicte perseguible? En diem radicals, populistes, anticapitalistes.
L’estigma que certa dreta vol projectar en idees que una socialdemocràcia amb cara i ulls no hauria d’haver abandonat mai, està tan consolidat que Cs es va permetre desmarcar-se de la vaga feminista qualificant-la d’anticapitalista. Per a Rivera, m’imagino, és anticapitalista tot el que qüestiona l’Íbex-35; i és moderat -en un món que va de dret al desastre ecològic- premiar la cobdícia, l’especulació i un creixement sense límits. Doncs sí, té raó, un feminisme que vagi al fons de les discriminacions -que lluiti per la igualtat entre sexes... i entre persones- només pot ser anticapitalista, malgrat Thatcher, May i Merkel.
Si de debò volem construir República, hem de tenir clar que el primer enemic de qualsevol República és el poder hereditari. ¿El de la monarquia? Sí, esclar. Però també el de l’oligarquia que es va passant de pares a fills fortunes, cognoms i tota mena de privilegis. La gran victòria ideològica de la dreta és haver-nos convençut que posar límits a tenir més ens condemna a tots a la pobresa. Que aquesta idea tan antirepublicana, tan antievangèlica, acoti el terreny de joc de les polítiques “moderades”, fa clònics els grans partits d’esquerra i dreta, despobla el centre de projectes engrescadors, dona ales a la demagògia.
Ara que el Procés ha descobert que la unilateralitat és una pèssima estratègia si no es té una clara majoria -ara que es posa la capa republicana per sobre la identitària per eixamplar la base-, cal també que es defineixi més en l’eix ideològic. S’ha pogut ser catalanista, i independentista, sent neoliberal. No només s’ha pogut: el Procés s’ha liderat des d’aquestes posicions. No es pot ser republicà -no es pot posar límits a tenir més ni es pot lluitar de manera efectiva per la igualtat- des d’aquestes mateixes posicions. És bo que constatem que republicanisme i sobiranisme són dues cares d’una mateixa ideologia. No hauríem d’ignorar que aquesta ideologia té límits per la dreta.
