Arcadi Espada, l’heroi
LA TITÀNICA LLUITA per amagar que hi ha presos polítics ja té un autoproclamat heroi: el periodista i columnista Arcadi Espada, grafiter unionista en el temps lliure. Espada, identificat divendres a la nit perquè estava pintant sobre un llaç groc, té el privilegi d’explicar ell mateix els fets en una pàgina a El Mundo, que amb l’afany d’erigir-se en campió de l’eliminació de llaços aviat regalarà un kit per retirar-ne.
Espada galleja, orgullós de la seva fita vandàlica. Després d’una lliçó sobre la tonyina ens parla de la gesta, pintar sobre un llaç “amb potent aspecte institucional”. Ni el desembarcament de Normandia va exigir tant heroisme. Com a bon escriptor, construeix un relat on ell hi surt audaç, divertit, guapo, enfrontant-se als facinerosos mossos que l’identifiquen per haver aparcat malament i estar fent pintades. Espada acaba dedicant línies d’amor a l’alcalde, d’ERC, que el va titllar de “bitxo”. A part d’una subtil amenaça avisant-lo que ell és més aviat un toro, fa la clàssica comparació de l’independentisme amb les dictadures per “l’animalització del discrepant”. Per a Espada, tractar d’animal el discrepant és totalitarisme. Parlar dels qui posen llaços com a “pesta bubònica”, una obligació constitucional.
Els falsos recicladors
El desplegament antigroc d’ El Mundo no s’acaba aquí. Un ampli reportatge acompanya un grup que arrenca llaços, els integrants del qual expliquen que també ho fan pel medi ambient perquè el plàstic és molt dolent. Deu ser per espatllar-lo, pel que explica el redactor, que narra com la majoria d’objectius són de tela i que quan s’arrenca paper el deixen per terra, sense recollir.
El Mundo culmina la croada amb un editorial en què lamenta que a Catalunya hi ha una “política d’intimidació al discrepant”. Ja se sap que arrencar o pintar un símbol amb què discrepes no és intimidació, és empatia.
