07/06/2018

Arriba el govern de les dones?

4 min
El primer consell de ministres del govern de Pedro Sánchez, aquest divendres a la Moncloa

Arriba un altre govern, després d’un part difícil. Benvingut, ja era hora! I ho fa amb un primer missatge sorprenent: 11 a 7, més dones que homes en el nou govern espanyol, increïble! Fa una setmana que no parem de flipar, davant el gir totalment inesperat que ha pres la política espanyola, quan ja semblava impossible qualsevol canvi. S’obren moltes incògnites; per exemple, què implica aquest fet concret, la majoria de dones ministres.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cal dir, d’entrada, que la paritat no demana tant. La idea de paritat és que en qualsevol grup polític o professional no hi hagi mai més d’un 60% de persones d’un sexe i menys de 40% de l’altre, ja es tracti d’homes o de dones. Remarcar-ho és important, perquè ara els homes poden pensar que s’ha girat la truita i que les dones volem ocupar tot l’espai públic. I no és així: el feminisme, en el seu conjunt –i no descarto que hi pugui haver casos aïllats que diguin el contrari– mai no ha pretès arraconar els homes per imposar la dominació de les dones. Aquesta és la profunda diferència entre feminisme i masclisme. El masclisme és una voluntat d’imposició i de domini d’un sexe damunt l’altre. El feminisme és un moviment igualitari i alliberador, que no afirma la superioritat de ningú, sinó precisament la desaparició dels dominis de qualsevol dels dos grups sexuals damunt l’altre.

Ara bé, la decisió del president Sánchez és un gest simbòlic i, en aquest sentit, cal agrair-lo. Després de mil·lennis de gairebé total absència de les dones dels centres de poder, alguna vegada calia fer aquesta aposta, mínima reparació a les ofenses del passat. No cal que sigui sempre així, probablement arribarà el moment en què podrem oblidar el tema de les quotes, quan, d’una manera espontània, siguin seleccionades dones i homes per ocupar llocs de gran responsabilitat. Encara no hi som, i cal felicitar Pedro Sánchez pel seu coratge en ser el primer a trencar aquest tabú, quan sabem que perviuen tantes resistències que van en sentit contrari.

Més enllà d’aquesta qüestió n’hi ha dues de més substancials plantejades per la nova situació. La primera, més tècnica, que cal explicar. Haver situat el tema de la igualtat en la vicepresidència és un gran encert que fa creïble la voluntat de fer efectiva la igualtat real. Vegem-ho: en l’etapa actual de progrés de la igualtat entre homes i dones, la feina fonamental que cal fer és la de la transversalització, l'única que pot anar reduint no només el masclisme, sinó l’androcentrisme que el sustenta i que ens apareix en gairebé tots els àmbits socials. Què vol dir la transversalització? Doncs que ja no es tracta només de fer programes especials per preparar les dones per trobar feina o perquè triïn professions tradicionalment masculines, o per protegir les maltractades. Els programes especials els pot fer un organisme de tipus institut de la dona, o fins i tot un ministeri. Però ara cal que tota l’educació, per exemple, es contempli des del punt de vista de la igualtat, i això suposa canviar moltes coses, des dels llibres de text fins a la disposició dels patis, posem per cas, passant, sobretot, per un model masculí que exclogui la violència. I el mateix en l’àmbit del treball, que ha de ser pensat per fer-lo compatible amb el que anomenem treball reproductiu, o domèstic, el que sempre s’ha considerat propi de les dones, i que ha de corregir situacions injustes com la bretxa salarial. I això no ho pot fer un ministeri sol: hi han d’intervenir gairebé tots els altres.

És per aquesta raó que sovint s’ha discutit, en el feminisme, quina estructura havien de tenir les institucions per avançar realment i no quedar ancorades en les declaracions de principis sense conseqüències, tan freqüents en aquest àmbit. Tot depèn de la voluntat política i dels canals existents. Només si hi ha capacitat de fer que tots els ministeris facin transversal la igualtat en els seus àmbits es pot aconseguir aquest salt endavant que necessitem. D’aquí la meva segona felicitació al govern Sánchez: és la primera vegada que l’impuls polític per aquest canvi dependrà d’una vicepresidenta, per tant, d’una autoritat que pot coordinar i exigir a tots els ministeris que s’hi posin a fons.

La combinació d’un moviment fort com l’actual i d’una voluntat política en les institucions és l’única que pot permetre el gran salt igualitari que tantes dones reclamem ara.

La segona qüestió que es planteja és més de fons, i fa anys que es debat també en el feminisme. ¿Som capaces les dones d’aportar un tarannà diferent a les institucions, de fer 'un altra política'? És un qüestió molt interessant, perquè la política dels últims anys, dominada pels homes, està sent un desastre generalitzat. ¿Podem canviar-la, regenerar-la? Algunes feministes consideren que no es pot demanar a un gènere que ha estat sotmès que sigui més capaç que el dominant. D’altres, com jo, considerem que sí; i no perquè les dones siguem més bones o estigui en la nostra naturalesa, sinó perquè la nostra feina ha estat tenir cura de la vida, i això crea unes determinades prioritats. Sabem prou bé que no totes les dones les practiquen, i que l’empatia amb els febles, per exemple, es troba poc en esferes de poder. Però mai les dones hem estat majoritàries en un govern; queda, doncs, l’esperança.

Ara que tindrem un govern fort i feminitzat serà apassionant veure de què som capaces. ¿Arriba el govern de les dones? Les seguirem amb molt interès, i estic segura que, en el seu conjunt, no només no ens decebran sinó que ens obriran horitzons encara desconeguts.

stats