Arriba l'hora decisiva per a les universitats
El sistema universitari català afronta el repte de reinventar-se. A les resistències i complicacions per aplicar el pla de Bolonya s'hi afegeix ara l'obligació de fer ajustos per afrontar les retallades de pressupostos públics, les que ja s'han produït i les que previsiblement vindran. Si a això hi afegim un problema de governança que cueja des de fa anys i que fins ara ha impedit una reforma a fons del model, tenim servit un panorama complex. La vaga d'avui, que no compta amb el suport dels sindicats majoritaris, és un reflex d'aquesta situació de canvi.
Sens dubte, el moment és crític, però també ha de ser vist com una oportunitat. No hi ha més remei. Bunqueritzar-se en un passat que en realitat mai ha estat de flors i violes, i que ja no és sostenible, no serveix de res. No actuar, no aprofitar per repensar-se, seria anar enrere i perdre posicions respecte a les universitats europees, on s'està produint una autèntica cursa per adaptar-se als nous temps, marcats per l'obertura a la col·laboració externa: sortir fora a fer aliances internacionals, buscar nous finançaments, col·laborar amb el món empresarial. Aconseguir nous recursos també passa per apujar taxes als alumnes, mesura defensada per la majoria de rectors que ha d'anar acompanyada d'una autèntica política de beques que eviti exclusions.
Cal poder parlar de tot això i de moltes coses més, i fer-ho sense apriorismes: d'un bon sistema de mèrits docents que tingui correspondència en els sous, d'un augment de l'autonomia i l'especialització dels centres, d'un sistema laboral menys funcionarial i d'una racionalització de les titulacions. També de les ràtio professor-alumne, que han baixat els últims anys fins a situar-se en 10 per professor, quan a Europa la mitjana és força superior, i paradoxalment amb resultats millors.
No hi ha fórmules màgiques i serà difícil evitar tensions, però és imperatiu avançar cap a un nou model. Les universitats, i amb elles tot el país, afronten una repte cabdal.
