Raimon Obiols
17/06/2012

Art trobat

3 min

Som, o intentem ser, racionals. Però de vegades et passen coses que et deixen clavat. Casualitats, l'atzar... però tanmateix! Qui no ha viscut algun moment que semblava màgic? ¿Pensar en una persona i trobar-te-la a la cantonada? ¿Tenir una premonició que apareix plenament confirmada? ¿Viure un episodi que et sembla que ja has viscut?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

He tingut alguns d'aquests moments, que brillen en la memòria com puntes de diamant. Fa anys jo em deixava caure de tant en tant a la tertúlia que Ramon i Montserrat Carrera, propietaris del restaurant Sí Senyor del carrer Mallorca, organitzaven cada dimecres, amb un grup heterogeni, sorollós i divertit: Quico Sabaté, Joan Manuel Serrat, el fotògraf Català Roca, Joan Gardy Artigas, Núria Candela, el pintor Santi Moix i d'altres. Brossa hi menjava indefectiblement un ou ferrat i unes lioneses de nata; "en concepte de collage", deia el poeta, sempre visual.

Un dia, sortint amb ell del restaurant, vaig veure amb sorpresa com aquell poeta fascinat per Wagner i la màgia, debel·lador de totes les petulàncies ("L'únic pedestal són les sabates", diu un dels seus epigrames), s'aturava, es posava la mà al pit i m'assenyalava amb solemnitat una vella clau de ferro que la piconadora havia incrustat, rotundament i per sempre, en el quitrà del carrer Mallorca, cantonada Aribau. "Mira, Raimon: un fòssil!", em digué. Encara hi deu ser. Si t'hi fixes bé, de claus se'n troben i Joan Brossa acabava de trobar-se'n una. Aquella troballa era tan rotundament brossiana que vaig quedar KO.

"On he deixat les claus...", es demanava Foix en un desesperat poema dels anys quaranta del segle passat; ben actual, per desgràcia: "El dimoni amagat darrere un arbre em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris [...] -Què diuen per la ràdio? / Tinc fred, tinc por, tinc fam..." El record d'aquell poema em portà, de la cruïlla de l'Eixample on em trobava amb Brossa, a una cala del cap de Creus dels meus dotze anys, on havíem arribat, en una barca entre mar i núvols, venint del Port de la Selva, el meu pare, el poeta Foix i el pescador Joaquim Cervera, a qui Sagarra havia dedicat la seva Balada del clavell morenet . Tornava a veure Foix, enderiat amunt i avall, com buscant les claus perdudes, i mostrant-me després el seu art trobat: ossos de sèpia polits pel mar i encalcinats per la sal, branques rosegades pel vent, arrels seques i dures com minerals.

Seixanta anys més tard, a l'altra punta del nostre mar hipnòtic, jo era a la platja de Molibos, a Lesbos. Vaig trobar un còdol no gaire més gran que un ou de guatlla, mostrant amb una elegant precisió tipogràfica un signe d'interrogació. Aquell era, al cap dels anys, el meu objecte trobat. Vaig demanar-me si aquell interrogant era una clau trobada que incitava a seguir indagant o a la resignació del dubte. Vull creure que apuntava a la necessitat de la indagació permanent. "Som criatures que no deixem d'inquirir i d'equivocar-nos", ha escrit Steiner, parlant dels humans. És millor córrer el risc d'equivocar-se, d'"equivocar-se cada vegada millor", com deia Beckett, que no pas caure en la passivitat improductiva i resignada dels oblidadissos, dels cagadubtes i dels malfiats.

Fa quinze dies vaig descobrir, a cinquanta metres de casa, a Brussel·les, una petita placa de llautó, de 10 x 10 centímetres, incrustada entre les llambordes de la vorera, amb aquest text: " Ici habitait Chana Minc / Née 1908 Pologne / Arrêtée 29.5.1942 / Détenue Drancy / Déportée Auschwitz /Assassinée 20.9.1942 ".

Aquests " pavés de mémoire ", com en diuen aquí, posats davant les cases on van viure i d'on partiren cap als camps de concentració i extermini, porten la inscripció del nom i el destí de les víctimes de la Shoah.

Ara, si busques claus a internet, en trobes moltes. Vaig voler esbrinar qui havia sigut Chana Minc. Poca cosa vaig trobar: nascuda a Sandomierz, una petita ciutat a l'est de Polònia, va ser treballadora del tèxtil, concretament, debanadora.

Poca cosa, excepte uns mots de la seva filla, Hélene Descamps, adoptada per una família belga, que em donaven una clau a través dels anys: "Evidentment és més fàcil girar full, però és molt més perillós. Cal saber, cal comprendre, cal analitzar, integrar, posar-se en qüestió i revaluar permanentment la nostra manera de ser, de viure i d'educar". Una altra peça d'art trobat.

stats