Article per ser llegit com un discurs

El més revolucionari -i el més difícil- sempre és la fraternitat, l’única capaç de trencar les barreres mentals que ara ens tenallen

[Article per ser llegit com un discurs, en veu alta, a l’estil Churchill]

Us dic que necessitem alguna cosa més que un Churchill, un líder emblemàtic, alguna cosa més valuosa i transcendental: necessitem l’esperit de Churchill. ¿I quin és aquest esperit?, us preguntareu. Doncs té dos pilars que són com una doble fe, una doble esperança. Té la íntima convicció en la victòria i la té perquè creu en les persones, en la gent. I d’aquesta combinació en surt una serenitat que foragita l’odi. Com l’odi que no va sentir Lluís Companys abans de ser afusellat: “A tots els que m’han agraviat perdono; a tots els que hagi pogut agraviar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra d’un rancor...”

En els moments crítics, i ara n’afrontem un de greu, les persones, els pobles, les nacions, només se’n surten si demostren alhora valor i generositat. Aquí no hi ha traïdors ni enemics. Aquí només hi veig persones amb idees molt diverses compromeses, totes elles, amb els ideals de llibertat, pau i democràcia. Això és el que veig entre tots els convençuts que la nostra vida col·lectiva serà més harmònica i pròspera el dia que puguem decidir i regir lliurement el nostre destí col·lectiu.

Però també veig aquesta bona fe en els qui no creuen en la independència ni el dret a decidir de Catalunya, la immensa majoria igualment persones demòcrates i dignes, que desitgen també el millor per als seus fills i nets. Per aquest motiu estic convençut que no hi haurà fractura social i que un dia la victòria serà compartida per tots: serà la victòria del diàleg sincer, la victòria de la democràcia vera, del sentit comú i la raó forjats en els sentiments més nobles.

Será la victoria de todos los hermanos de esta tierra catalana acogedora y abierta, ondeen la bandera que ondeen, hablen la lengua que hablen. Este país ama a todos sus hijos y desea un futuro en paz y armonía para todos y cada uno, dentro o fuera de España. Nadie puede desear que dirimamos nuestras diferencias en las prisiones, nadie debe imponer su verdad por la fuerza, nadie desea -porque las más veces es imposible- cambiar los sentimientos de su vecino. Hablemos pues. Hablemos para entendernos. Hablemos de política, no de sentimientos o identidades, todos y todas respetables. Humanicemos a nuestros antagonistas. Todos somos personas, todos somos demócratas.

Sí, tots som éssers humans i així ens hem de reconèixer i tractar. No ens deixem enverinar pels profetes de l’odi i la divisió, sempre prestos a aparèixer. Les diferències polítiques no poden ser pretext per deshumanitzar-nos. És des de l’empatia i la comprensió cap a les raons i sentiments de l’altre que vencerem. És així com Catalunya vencerà. La democràcia vencerà. Un dia, més proper que llunyà, es donarà la màgia de l’entesa. L’aconseguirem plegats. Decidirem junts, amb respecte a la diferència, a la minoria, sigui quina sigui. Decidirem a les urnes. Cada dona i cada home, un vot. Aquest és l’únic camí.

No hi ha d’haver vencedors ni vençuts. Ja ho sé que ara, amb presos polítics i exiliats, costa molt d’acceptar aquesta fraternitat. Però el més revolucionari -i el més difícil- sempre és la fraternitat, l’única capaç de trencar les barreres mentals que ara ens tenallen. L’única capaç de superar les injustícies que ens revolten. Ens hem de convèncer que no es tracta tant de convèncer l’altre de les pròpies idees com de convèncer-nos tots plegats que toca mirar-nos als ulls sense por ni rancor. Els presos no en tenen. Tots hi guanyarem, així. Tinguem convicció en aquesta victòria compartida. Com cantaven els afroamericans, “tots junts vencerem!”

Més continguts de