L’EDITORIAL

Atac a la convivència lingüística i la cohesió social

La voluntat del PP i Cs de diluir el català com a llengua vehicular és, senzillament, un intent d'afeblir el més feble

No arriba al 40% el nombre de ciutadans d’aquest país que diu que té el català com a llengua habitual. Malgrat els esforços fets durant més de tres dècades de democràcia i autogovern per revitalitzar un idioma que havia estat prohibit i maltractat durant la dictadura, avui no és la llengua comuna en el seu propi territori. En alguns àmbits, està en una evident situació d’inferioritat: als mitjans de comunicació, al món laboral, a la justícia, al cinema... Hi ha, només, dos àmbits on té el rol de llengua vehicular o prioritària. A l’administració pública i a l’escola. Des d’aquests dos àmbits s’ha intentat pal·liar, amb èxit relatiu, una situació de clar desavantatge, i s’ha fet sense perjudicar en cap cas el castellà, que és llengua cooficial a Catalunya, i llengua habitual de més del 50% de la població. Qualsevol persona que ho desitgi és atesa en castellà a les administracions de Catalunya i qualsevol infant escolaritzat a Catalunya surt amb un nivell de castellà igual o superior al dels alumnes de la resta de l’Estat. I, esclar, també amb l’anglès com a tercera llengua, tot i que en aquest terreny encara cal fer molts més esforços.

De fet, l’escola catalana es va concebre al final de la dictadura, a través d’un amplíssim consens social i polític, com un espai de convivència lingüística, amb el català com a llengua vehicular i el castellà com a segon idioma. Amb bon criteri, no es va voler dividir els infants per idiomes, com per exemple sí que es va fer al País Basc. És va voler fer una escola per a tots, diversa i inclusiva, amb l’objectiu d’evitar tota mena de guerra o fractura lingüística. I d’aquesta manera es va voler, a més, donar l’oportunitat a tots els futurs ciutadans de tenir un coneixement de l’idioma propi de Catalunya, molt poc present en moltes zones metropolitanes. L’escola catalana va ser entesa, doncs, com un element de cohesió social i com un factor d’igualtat d’oportunitats, pensant especialment en la població immigrada vinguda durant anys de moltes regions d’Espanya i, en les últimes dècades, d’arreu del món: tots havien de tenir l’oportunitat d’aprendre el català per poder progressar en igualtat de condicions en aquesta societat, en aquest país d’acollida. I tot això es va fer com un gran acord de país i, d’altra banda, amb molta flexibilitat i seny en la seva aplicació pràctica. De fet, malgrat els intents reiterats, sobretot en els últims anys, de trencar aquest encert històric assumit com una responsabilitat col·lectiva, la comunitat escolar (mestres, pares i alumnes) l’ha defensat i se n’ha beneficiat.

La insistència de Cs i el PP en el seu intent de diluir la immersió lingüística a les escoles -un sistema que ha estat valorat i estudiat a nivell internacional com un cas exemplar- suposa, doncs, un gravíssim atac a la convivència i delata un indissimulat afany d’afeblir encara més la llengua més feble. Si el català no pot ser realment vehicular a les escoles de Catalunya, on ho serà? Sense la immersió a l’escola, el català ho tindrà molt difícil. I atacar-la, a més, aprofitant un govern imposat per decret en un context polític d’absoluta excepcionalitat i per un partit que a les últimes eleccions al Parlament només ha obtingut quatre diputats, suposa un abús ben poc democràtic. No es pot permetre.