Atrapats a l’illa dels Jocs

Aquest mes, assetjat per l’obsolescència, m’he hagut de canviar el mòbil. El WhatsApp no se m’actualitzava i, a més, amb el que tenia no podia fer anar el Chromecast, que, fent smart el meu televisor, em permetria veure Netflix. Són les misèries del Primer Món! He sortit de la botiga on m’asseguren que no soc tonto amb un flamant iPhone i la inefable sensació que tota aquesta encaterinadora tecnologia, com l’illa dels Jocs de Pinotxo, m’allarga les orelles i em va transformant en ase. La recerca i el talent que fan possible el meu iPhone valen molt més del que em costa. I sé -si ho vull saber- que la part que em regalen la pago donant a Apple un tros d’ànima. També em surt gratis, d’entrada, el Netflix a què finalment he pogut accedir, i que estreno delerós amb el primer capítol de Bodyguard, que ho peta a la Gran Bretanya.

No és només que a les TIC hi deixem un rastre que ens fa vulnerables com a consumidors i de retruc -quan li convingui al poder- com a ciutadans. És que ens prenen el poc temps que ens queda si gaudim del privilegi de deixar-nos explotar: el que abans hauríem dedicat a crear teixit associatiu; a construir o nodrir la cultura de base que ens vincula, ens dona identitat i ho posa difícil al totalitarisme.

He rebut fa poc un correu on una iniciativa digital fonamental per a la salut de la llengua anunciava que tirava la tovallola. Van tenir la gosadia de demanar, a canvi de millorar el producte, una quantitat simbòlica. Més per no perdre-hi que per guanyar-hi res. Terrible error, perquè en el món digital -ja se sap- tot ha de ser gratis. Però el principal motiu de desànim no era aquest: era la clara i manifesta falta d’interès públic per la seva esforçada oferta. Una oferta que demanava llegir i reflexionar, que no es prestava a ser consumida en un mòbil, que no insultava ni apel·lava a les baixes passions. Sembla que ara uns nous editors se’n faran càrrec. Els desitgem sort.

¿És possible la cultura digital? Sens dubte, i segur que té més potencial que l’analògica. ¿És possible quan l’oferta a l’abast de tothom està totalment dominada -en els continguts i en els canals- per un petit nucli d’ultrarics? No n’estic gens segur. La cultura no és consum ni entreteniment i comporta un qüestionament de l’ statu quo. La cultura vol avorriment i neurones que segreguin, totes soles, alguna forma de pensament. No només no permet grans negocis sinó que resulta perillosa per a qui ingressa mil vegades més que el miserable sou mitjà d’un societat que sent que va enrere.

“Farem continguts digitals de qualitat i els farem pagar”. Seria un bon propòsit si aquesta qualitat digital jugués en terreny neutral i pogués alçar la veu enmig d’un cert silenci. Mentre esperem que els caps de Jaume Plensa ens el fabriquin, podem posar-hi un gra de sorra canviant radicalment d’hàbits de consum: fent prioritari llegir, si no ho hem fet, In certa glòria en lloc de frisar pel següent capítol de Bodyguard mentre intentem no notar que les orelles se’ns allarguen.

Més continguts de