Jordi Serrano
01/02/2011

Autoritat i progressisme a l'escola

4 min

A l'esquerra hi ha temes que li fa por abordar, un d'ells la manca d'autoritat del mestre a l'escola. Hi ha problemes que són incòmodes i normalment el resultat és que ningú diu res. Llavors el problema es va podrint, cada vegada és més difícil trobar solucions, tot es complica. I normalment la dreta tira pel camí del mig, tampoc té la solució però planteja sortides autoritàries. Llavors a l'esquerra l'únic que li queda és posar el crit al cel, mentre la gent demana solucions urgents. I la dreta va guanyant posicions. Al final, quan algú d'esquerres es vol fer el modern, el que diu és que la dreta no sempre té males solucions, que és d'esquerres semblar de dretes, fins que al final aconsegueixen que la gent progressista es refugiï a casa decebuda.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un dels mals de la pedagogia a casa nostra és que s'ha interpretat molt malament el famós llibre d'Alexander Sutherland Neill Summerhill . La proposta escolar de Neill era la resposta a la pedagogia anglesa que s'emprava en l'etapa del 1920 al 1960. Els problemes dels seus nens eren, segons Bettelheim, " los propios de unos niños educados a la victoriana ". Una pedagogia victoriana -un oxímoron- que aquí es va entendre molt fàcilment. No en va estàvem sortint de la pedagogia nacionalcatòlica i feixista.

M'ha caigut a les mans el llibre de Bruno Bettelheim Educación y vida moderna. Un enfoque psicoanalítico, on dedica un capítol a reinterpretar Neil. Tot i que fa molts anys de la seva publicació, crec que es interessant tornar-ne a parlar ara.

Cal dir que era lògic el que va escriure Neill en aquells temps, i era lògic també el que van entendre els mestres catalans d'aquells temps -la reacció davant l'autoritarisme que hi havia l'escola-, però a la llarga es va malinterpretar, no les paraules de Neill, segurament ja en si generaven confusió, sinó la seva intenció. De fet ell mateix era conscient d'aquest problema: "Tot sona fàcil i natural i bonic, però és sorprenent veure quants pares a qui interessa la idea aconsegueixen interpretar-la malament".

La pedagogia activa a Catalunya va beure molt de Neill, però segurament no es va adonar que a poc a poc els vents havien canviat i que els nens ja no patien una escola autoritària, de fet les escoles estan plenes de seguidors de Summerhill, sinó els problemes contraris. I, per a la meva sorpresa, el mateix Neill ja havia previst que caldria posar límits: "Per exemple, a la meva escola un nen és lliure d'assistir o no a les lliçons perquè això és cosa seva, però no és lliure de tocar la trompeta quan altres nens volen estudiar o dormir". Fins i tot avança problemes que ara són molt comuns: "Deixar que el nen se surti amb la seva, o que faci el que vulgui a costa dels altres, és dolent per al nen. El converteix en un nen mimat, i un nen mimat és un mal ciutadà".

I ens posa exemples de situacions límit que potser ens poden fer reflexionar sobre com afrontar situacions de conflicte amb nois i noies, posem un cas concret, un nen que terroritzava els seus companys: "«Ja n'hi ha prou -li vaig dir secament- .

No et tenim cap por», va deixar caure el martell i se'm va tirar a sobre. Em va mossegar i em va clavar puntades de peu. «Cada vegada que em mosseguis o em peguis -li vaig dir sense alterar-me-, et tornaré el cop». I l'hi vaig tornar. De seguida va plegar veles i va sortir corrent de l'habitació".

Ja en aquells anys va tenir també una certa incomprensió dels seus mètodes que poden semblar contradictoris i que no són altra cosa que bons criteris davant situacions diferents: "Fa poc un pedagog em va venir a protestar perquè jo cridava a un nen problemàtic de set anys que donava puntades de peu a la porta del meu despatx".

I acaba fent una mena de profecia molt actual: "Quan el nen mimat es fa gran, ho passa fins i tot pitjor que el que ha estat sotmès a un excés de disciplina. El nen mimat és terriblement egocèntric".

No podem tractar igual un nen educat en el nacionalcatolicisme i en l'autoritarisme més salvatge que un nen d'avui educat, en molts casos, entre cotó fluix. I avui sortosament hem superat l'educació totalitària, però tenim massa problemes d'indisciplina. No és acceptable que posar un mínim d'ordre sigui una tasca tan feixuga per als professors. No calen ni tarimes, ni parlar de vós, ni aixecar-se quan entra el professor, no crec que sigui l'estil de Catalunya, però tampoc no és lògic que es tolerin actes d'indisciplina constantment. No es fa cap favor a aquell sector de l'aula que sí que té interès per la cultura.

Des de la renovació pedagògica potser caldria reivindicar aquest desconegut Neill i utilitzar la mateixa fermesa i la mateixa determinació. Penso que les idees de Neill poden ser un bon instrument, paradoxalment, per tornar a una disciplina i una autoritat democràtica, que per molt democràtica que sigui no ha de ser menys eficaç. Potser el mateix senyal que ha fet que ens equivoquéssim, pot ser-nos útil per recuperar el rumb.

stats