BCE a tota màquina
Hollande promet als francesos "menys treball, més serveis socials i que el BCE estimuli el creixement econòmic". Per tant, tot i que sembla que França no mana al BCE, la realitat és la contrària. El BCE va néixer a Frankfurt a redós del Bundesbank, però com en tantes altres institucions europees (i per a mi aquest és el problema europeu), França fa i desfà sense complexos. Va ser un president francès, Jean-Claude Trichet, qui el maig del 2010 va saltar-se els estatuts del BCE i va imposar la compra de deute públic grec i després d'altres països europeus.
Tot i rebre ajuts multimilionaris, Grècia ha acabat impagant una part del seu deute, i per això ara el deute públic europeu comença a ser vist globalment com un actiu financer amb risc. La derrota alemanya es va visualitzar molt bé el 2011: Axel Weber havia de ser l'hereu de Trichet al BCE en lloc de Mario Draghi, però hi va renunciar educadament.
Avui al balanç del BCE ja hi ha deute públic europeu comprat per valor de 214.000 milions d'euros, i després de les dues darreres injeccions a la banca europea dels passats desembre i febrer -cadascuna de mig bilió d'euros-, l'actiu del seu balanç ha crescut molt ràpidament i ja equival al 30% del PIB de la zona euro. Als EUA i a Anglaterra, que han practicat agressives operacions d'injecció de diners - quantitative easing -, l'actiu del balanç de la Reserva Federal i del Banc d'Anglaterra suposa només el 19% i 21% dels PIB respectius. I si bé no és igual el pes de les reserves d'or i de divises dels tres bancs centrals esmentats, així com també és diferent l'exposició als bancs en cada àrea monetària (el pes de la banca és molt més gran a Europa que als EUA), el BCE ja està funcionant a tota màquina, ja ha gastat molta munició i li queda poc marge de maniobra.
Alemanya recorda el risc creixent d'aquesta exposició del BCE al deute públic i als crèdits als bancs dels països del sud, i recorda també que el deute públic no soluciona les crisis econòmiques. Entre el 2007 i el 2011 Espanya ha duplicat el seu en pes sobre el PIB, amb resultats ja coneguts: s'han ajornat reformes pendents i s'ha expulsat del crèdit el sector privat -tot el crèdit és acaparat pel sector públic.
D'altra banda, cal recordar que l'euro no és el dòlar: el dòlar és la divisa del comerç internacional i la moneda de reserva mundial. El món seguirà comprant tots els bitllets que els EUA posin en circulació sense límit de quantitat, però no compraran emissions il·limitades d'euros i menys encara després del haircut (la quitança) de Grècia, ja que es tracta de deute públic emès en euros. Ja hi ha diputats portuguesos i irlandesos, però, que pregunten a la UE: "Si Grècia ha impagat el seu deute, per què no nosaltres?"
De la mateixa manera, la Reserva Federal dels EUA només compra bons federals, no pas deute de Florida o Arkansas, mentre que el BCE ha de comprar deute dels estats perquè encara no existeixen els eurobons. El BCE, en canvi, compra deute públic dels països més febles, un deute que perd valor en els mercats secundaris. Si la UE no fa un pas endavant cap a una unió fiscal, cap un Tresor comú i cap a un ministre de finances, l'euro s'acabarà desintegrant. I si els països del sud no convergeixen en bones pràctiques fiscals i laborals amb els països del nord, no es produirà l'esmentada unió fiscal.
Potser pensant en Hollande, Mario Draghi va dir la setmana passada a la Comissió d'Economia del Parlament Europeu que "els estats del benestar construïts sobre muntanyes de deute públic són insostenibles". I també va recordar literalment que els mercats mundials estan tancats per al deute d'alguns països europeus i que "no s'ha de retallar en R+D i en infraestructures, sinó en despesa pública corrent improductiva".
Potser pensant en Hollande, Martin Schulz, president del Parlament Europeu, va fer una encesa defensa de la disciplina fiscal aquest dimecres des de Barcelona: la va definir com a imprescindible, necessària i de justícia intergeneracional ("No podem deixar els nostres deutes als nostres fills"), i ho va fer davant de la cúpula del PSC, que quan entre el 2004 i el 2010 ha governat Catalunya ha fet créixer el deute de la Generalitat d'11.000 a 40.000 milions (Banc d'Espanya).
El deute públic il·limitat comporta hiperinflacions i grans depreciacions del tipus de canvi, que empobreixen brutalment els països. L'entrada a l'euro suposava la renúncia explícita i pública a aquesta via de creixement econòmic . ¿O és que alguna esquerra ja prepara el terreny per a un trencament amb l'euro? Si guanya, Hollande té a les seves mans forjar un consens amb Merkel o bé iniciar el camí del distanciament i, qui sap, de la ruptura de l'euro.
