Bonaventura Clotet: Optimisme pandèmic
Els seus ulls, tímids però incisius, rarament deixen d'estar en alerta. Un joc de celles alt li dóna una autoritat que semblaria rígida si un somriure de bona persona no la diluís.
Té alguna cosa del pare de família de cames massa llargues que James Stewart va fer entranyable: tan desmanegat i despistat com tossut, astut i intens en allò que es proposa.
El seu discurs fluid i copiós alterna fragments eloqüents amb d'altres que sembla que reciti de memòria. És el típic savi estressat que de vegades ni et veu i d'altres et sorprèn amb un tracte molt afable.
Metge de tercera generació, parla un català de club de tenis que dissimula la interferència endegant quelcoms. Porta en l'ADN l'habilitat de teixir complicitats i sap, quan convé, fer l'espot perquè els rics afluixin la mosca.
La seva sort, com la de Sherlock Holmes, està lligada a un enemic mortal que de ben jove el va obligar a mullar-se del tot en la feina i a veure els pacients com a amics.
El talent d'actor que ha transmès als fills el dedica a fer-nos sentir part d'una lluita dura i col·lectiva contra la sida que com més li té el peu al coll més cara surt.
No ha desistit mai del somni d'eradicar l'epidèmia que va veure néixer. Va començar a barallar-s'hi sense tenir ni camp i ara ja juga a la Champions. Com a català i culer, una sobredosi d'èxits li fa creure que és possible tot el que està per fer.
