OPINIÓ
Portada 24/05/2015

Banderes naturals

3 min

Veritablement la senyera oficial de Catalunya és la quadribarrada sense més afegits. Ho deia el mateix Oriol Junqueres en una entrevista a Onda Cero, transcrita per Vilaweb, per tal de justificar que, a l'Ajuntament que presideix, l'estelada no estigui penjada al balcó. Les seves paraules textuals eren que "la bandera de Catalunya és la bandera de Catalunya, i no l'estelada, que representa una opció ideològica que representa una opció ideològica que comparteixo i que té tot el meu suport i consideració. Però la bandera institucional és la bandera del país. De la mateixa manera que a França la bandera de la república és la tricolor. I cada opció política s'expressa amb banderes específiques".

El problema d'aquesta asseveració, que a primera vista sembla fàcil d'acceptar, és que considera buida d'ideologia la resta de símbols oficials, entre ells la bandera espanyola, que és present, no només a totes les balconades, sinó també als uniformes dels guàrdies civils, per exemple, que custodiaren els col·legis electorals el mateix dia de la votació. Penso, com fan Billig, Barthes, Eagleton o Ricoeur entre d'altres, que precisament la ideologia va molt més enllà del que representen les opcions polítiques específiques dels partits. La d'aquests seria només una mena de compendi d'idees fonamentals, posat de manifest en moments puntuals, per exemple, durant les campanyes electorals o en els tractats polítics. Però al seu costat ens apareix una ideologia, diguem ordinària, que té com a principal objectiu aconseguir que tot l'univers social que habitam ens sembli natural, permanent, des de temps immemorial. D'aquesta forma, s'oblida que tota societat i les seves institucions –els seus símbols inclosos– són una construcció històrica. Així, el nacionalisme estatal –o el patriotisme sense més qualificatius– s'ha convertit en la ideologia pròpia de tots els estats aconseguint obviar que es tracta d'una ideologia.

Lògicament la bandera espanyola –i, per descomptat, la de la República Francesa per seguir amb l'exemple de Junqueres– forma part d'aquest univers considerat no ideològic ple d'ideologia. Vull dir que té uns orígens històrics que demostren la seva indissolubilitat amb una determinada voluntat política, aquesta no era altra que la que s'amagava rere la creació de l'Estat-nació durant el vuit-cents. Els regidors de l'Ajuntament de Palma que es reuniren en sessió oficial el 10 de desembre de 1853 en foren testimonis de primera mà, quan reberen una notificació oficial del governador amb l'ordre expressa que havien de penjar del balcó "una bandera nacional". El motiu no era altre que celebrar el naixement d'un dels fills d'Isabel II. Debades intentaren que algú de Ciutat els en deixàs una. No en trobaren cap perquè en aquell temps aquest símbol encara era estrany a la geografia illenca, per bé que no desconegut. Per això acordaren en aquella mateixa sessió comprar una bandera d'Espanya. D'aquesta forma, argumentaren, també la podrien penjar els dies festius, com ja es feia en els establiments dependents directament de l'Estat, casos del quarters militars o els edificis del Govern Provincial, que tanmateix encara eren punts restringits a la capital. Duraria poc perquè en les mateixes dates es creava la Guàrdia Civil i el seu preceptiu desplegament a la Part Forana va anar acompanyat de tota la panòplia de símbols 'rojigualdos' reglamentaris. Igualment, en pocs anys els ajuntaments de les viles també incorporaren els mateixos símbols per a ser exhibits públicament.

D'aquesta forma els mallorquins començaren a familiaritzar-se amb la bandera de l'Estat, no abans de mitjan s. XIX, per tant. Tanmateix encara estaven lluny d'interioritzar-la. En demostració d'això, el primer que feren durant la revolució de 1868 fou destruir la bandera del balcó de l'Ajuntament de Palma. Durant quatre anys aquesta institució romangué sense insígnia nacional, almanco a l'exterior. Ningú no la trobava a faltar. Bé, excepte el governador, que va acabar imposant una multa de 250 pessetes el maig de 1872, perquè no s'havia hissat amb motiu de l'aniversari del nou rei. D'aquí endavant, la bandera no tornà a faltar, primer en les dates assenyales i després de forma ordinària, encara que canviaria en els anys trenta de color i, molts d'anys després, l'escut del seu interior. S'havia convertit en una part més del paisatge urbà.

Finalment, hem acabat assumint com a natural, no només que la bandera de l'Estat ha d'estar present en institucions locals com els ajuntaments, sinó que aquesta no tengui ideologia i les altres sí.

stats