Publicitat
Publicitat

Barcelona i les grans exposicions

Cal ampliar el concepte de cultura per fer-lo més ajustat al nostre temps

En les últimes setmanes s’ha obert un debat molt interessant sobre si Barcelona ha quedat al marge del circuit mundial de les grans exposicions culturals. El debat és oportú, perquè és el paraigua d’uns quants debats subsidiaris, alguns de centrals. Per exemple, pot arribar a incloure una reaparició del debat cíclic i una mica carregós sobre la vitalitat cultural de la ciutat, aquest Titanic que figura que de tant en tant s’enfonsa. És més interessant un debat sobre les conseqüències -són faves comptades- de la precarietat econòmica en la qual s’han de moure les nostres institucions culturals. Però personalment el debat que a mi més m’interessa és què vol dir exactament, avui, el concepte de grans exposicions. Perquè, en la mesura que estem parlant de grans exposicions culturals, aquest debat afecta la mateixa definició de cultura.

En la major part dels casos, a l’hora d’il·lustrar la suposada marginalitat de Barcelona en el circuit de les grans exposicions, es posen exemples d’un únic tipus, molt característic, d’esdeveniments expositius: les dels grans noms de la història de les arts plàstiques. ¿Però són aquestes, des d’una perspectiva contemporània, les úniques grans exposicions possibles? Hi ha en aquests moments al món un circuit de grans exposicions sobre altres aspectes de la cultura, no estrictament sobre el patrimoni en arts plàstiques. Exposicions sobre literatura, sobre cinema, sobre ciència, sobre la relació entre totes aquestes disciplines, sobre coneixement, sobre pensament i conceptes. Què és el que fa gran una exposició? El nombre de visitants? L’impacte sobre una societat? La capacitat d’itinerància i d’implicació entre centres culturals de referència?

Permetin-me que en posi alguns exemples, des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. No pas per cap mena d’exhibicionisme ni perquè siguin els únics possibles ni l’única institució des d’on se’n poden posar. Simplement perquè cadascú parla millor d’allò que té més a prop. Em resisteixo molt a considerar que Més humans, que es pot visitar i ja han vist gairebé 70.000 persones al CCCB, sobre el futur de l’espècie humana, barrejant llenguatge científic, llenguatges artístics, tecnologia i assaig i pensament, no és una gran exposició. Certament, no pertany a aquesta tipologia en què hem centrat el debat, la dels grans artistes de la història de la pintura. Però és una exposició d’un enorme impacte, que vincula en la seva gestació Barcelona amb Dublín i que serà vista en centres de referència de tot el món: ja està compromesa a Singapur.

No és una excepció. L’exposició Pasolini Roma, coproduïda pel CCCB i presentada a Barcelona, s’ha pogut veure a París (a la Cinemathèque!), Berlín i la mateixa Roma. Aquest any ha tancat la seva itinerància a Sant Sebastià, després de tenir prop de 200.000 visitants en tot el seu trajecte. Big Bang data, que es va generar i presentar al CCCB l’any passat, és en aquests moments una de les exposicions més valorades i promocionades a Londres, i ja ha passat amb un gran èxit per Madrid i Buenos Aires: ja l’han vist gairebé 150.000 persones. Una exposició sobre els riscos i les possibilitats de l’acumulació d’informació digital, trobada també de disciplines i llenguatges diversos. Jo crec que són grans exposicions, sota qualsevol criteri. Podria allargar-ho amb més exemples. Esmento només aquests perquè els conec, perquè han assolit un alt nivell de reconeixement i de visites i perquè són recents i serveixen llavors per desmentir un tòpic habitual que és el del declivi, el de l’existència d’un passat mític efervescent en contrast amb un present desolat.

Si ampliem, doncs, el concepte de gran exposició a totes aquelles, sigui quina sigui la seva temàtica i el seu llenguatge, que des de l’àmbit de la cultura tenen un impacte fort sobre la societat, atreuen un nombre destacable de visitants i tenen la possibilitat d’accedir a circuits de prestigi i de referència a tot el món, resultarà que Barcelona no en queda al marge. I és bo fer-ho, no pas per reivindicar el paper de cap institució cultural concreta o per alimentar el cofoisme barceloní o per defensar els gestors culturals. Cal fer-ho per una raó més profunda i més poderosa: per reivindicar que el concepte de cultura, segurament en tota la història, particularment en el segle XXI, no es pot limitar a la suma de les belles arts, sinó que ha d’ampliar-se al conjunt de les humanitats, al coneixement científic i sobretot a allò que sovint s’anomena la tercera cultura, que és l’espai d’intersecció entre les humanitats, la tecnologia i la ciència. Si ho fem, Barcelona no es podrà considerar marginada del circuit de les grans exposicions, tot al contrari. Però això, sent important, és secundari. El més important és que estarem fent servir un concepte de cultura més real i efectiu. Més ajustat al nostre temps.

Demà continuem el debat amb un article de Guillem Frontera

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT