A Joaquim Forn

Fa poques setmanes Barcelona va inaugurar el nou Mercat de Sant Antoni. És una obra colossal en la qual els barcelonins hem invertit uns noranta milions d’euros. Amb la remodelació, més aviat la resurrecció a una vida diferent, la ciutat ha canviat. El mercat ja no és el lloc on el meu avi va ensopegar, fa gairebé cent anys, i es va trencar el genoll arrossegant caixes de peix. El nou mercat és una nova àncora de la ciutat, un nou imant, un motor de transformació, perquè així va ser concebut i executat per tres governs municipals de colors polítics diferents. El llarguíssim procés de transformació ha comportat repensar l’estructura urbana dels entorns. El que eren carrers amb circulació han estat substituïts per noves places i llocs de trobada. A primer cop d’ull sembla un canvi molt positiu. I, tanmateix, de manera sorprenent si analitzem les reaccions de les hores posteriors a la inauguració del mercat, el que constatem són les pors que la remodelació suscita, també en el món polític: la gentrificació accelerada del barri, l’expulsió de les activitats anomenades tradicionals, l’augment abusiu dels preus de lloguer, el canvi de mans de moltes de les finques adjacents. Por, por i més por. Forçant una mica l’argument, però no gaire, fa tota la impressió que Barcelona ha invertit noranta milions d’euros per accelerar la inflació de la ciutat, per atraure més turistes i per destruir la vida ciutadana. I això, malgrat totes les raonables prevencions, no és veritat. O no ho hauria de ser.

Barcelona sembla embussada entre la impotència per solucionar problemes i l’ambició social que l’ha definit durant tants anys. La dialèctica històrico-econòmica de la ciutat avui és incapaç de generar síntesis rellevants, fonamentals per fer-la avançar. Quan durant l’època olímpica Barcelona va fer l’opció d’obrir-se a les platges, és a dir, d’inventar-les, convertint el front industrial obsolet que anava des de la platja de la Barceloneta fins a la Mar Bella i la desembocadura del Besòs, en un dels fronts marítims més atractius del món, feia alguna cosa més que generar espai públic de qualitat. Va canviar d’ADN en tot aquell front. Van tancar la fàbrica de La Maquinista i van obrir les platges. Ens ho mirem com ens ho mirem, les platges van marcar el destí de Barcelona. Per a bé, però també amb les contradiccions pròpies d’una evolució dialèctica encara no resolta. ¿Hi ha reacció possible que vagi més enllà de prohibir, o de congelar? L’encariment de l’habitatge, la convivència del lleure i del descans, la gentrificació exògena, el canvi de personalitat dels nostres barris, l’exclusió social... ¿com podem triangular adequadament progrés econòmic, explosió turística i atracció d’inversió digital producte de l’aposta per la smart city?

Tornem a Sant Antoni. Amb el renaixement del mercat, i les obres associades, el mercat nou esdevé un dels pols d’atracció més grans de Barcelona i el preu del metre quadrat es dispara. Els principals damnificats són les classes populars i mitjanes, que se’n veuen expulsades. Turisme i ciutadans competim pel mateix metre quadrat, i quan això passa qui té totes les de guanyar és el turisme. Els discursos no serveixen per a res. La congelació de llicències per a pisos d’ús turístic, la reacció habitual, és una mesura amb contraindicacions a mitjà termini. Més que una mesura, una reacció. Barcelona ha de fugir d’aquesta dialèctica de la impotència.

Una qualificació de sòl específica per a usos turístics, amb compensacions per a la ciutat concretades en pisos de lloguer assequible i espai de treball en planta baixa cedit a propietat pública canviarien de sobte la fesomia de la ciutat en els punts més calents. Cal desdoblar el mateix metre quadrat de sostre potencial en dos metres quadrats, un per a activitat turística i un altre per a habitatge assequible. El turisme entès com a eina de consolidació de la vida del barri. Baixos productius; primeres plantes per a ús turístic; plantes superiors, les millors, cedides a l’àmbit públic en règim d’assequibilitat, finançades per l’operació turística. La síntesi de dos mons avui aparentment incompatibles, una proposta per sortir de la impotència.

Ens cal una manera d’actuar sobre la ciutat més atenta al punt d’arribada que no pas al punt de partida. Més pensant en els outputs que no en els inputs. No fa gaire, molts es fotien de les smart cities i del món digital. Avui no passa setmana que no tinguem noves inversions digitals a Barcelona. Els models econòmics han de jugar un paper clau en la nova ciutat. És la smart urban economy, a partir de la qual transformar Barcelona. És l’ambició d’una capital lliure, pròspera i digna.