Les Barcelones invisibles
Entro a la Castro, la llibreria de vell del carrer Aribau de Barcelona on tantes vegades vaig furonejar i comprar. Ho faig anys després d’haver-hi entrat per última vegada, i pocs minuts després de llegir l’escriptor Rodrigo Fresán dir que “les narracions literàries mantenen el seu prestigi”. La porta vidriera no acaba d’obrir-se, es clava a terra, cal una empenta per tornar a trobar-se a l’estret passadís que separa l’atapeït expositor central de les prestatgeries que atapeeixen les parets. No hi ha ningú. I a primer cop d’ull em costa de veure que els llibres estan tots precintats, un per un, embolicats en plàstic transparent amb la perfecció d’un gest repetit desenes, centenars de vegades, obsessiu com només pot ser-ho l’execució d’una determinació llargament covada.
Trobo alguns volums salvats de l’infern plàstic, en grapejo un i el tacte em fa recordar haver comprat aquí un Kavafis: “Es deixondeix la memòria del cos [...] i les mans senten com si de nou toquessin”. Ensumo una edició del segleXIX i tot seguit trobo un llibre d’Umbral dedicat a l’olfacte i titulat Mis paraísos artificiales. Però l’encanteri de les associacions i les coincidències es trenca amb uns cops que esmicolen rajoles i vencen fustes. El llibreter, un home jove, apareix amb les restes d’aquest bricolatge invers a les mans. “Vaig al container -diu-. Busques res?” Mentre començo a entendre que la llibreria física tanca per sempre (el llibreter m’explicarà que no ven prou, i que a partir d’ara ho farà només des del seu portal online ), pregunto per què tots els llibres estan precintats. “Tant és -diu mentre surt atrafegat-. Obre’ls. Només el plàstic separa la teva curiositat del que hi ha dins”.
Jo em quedo dins. Dins de la llibreria, dins de la memòria dels dies en què comprava aquí, dins dels llibres que llegia quan solia venir aquí... Tot alhora: la lectura multiplica els estrats del present, igual que una plaça antiga es multiplica davant dels ulls que saben reconèixer-hi les diferents èpoques que hi són visibles. Però si les èpoques i els referents com aquesta llibreria deixen de ser visibles, llavors la memòria no té res a fer i el present se simplifica de manera dramàtica. I Barcelona, malgrat la protecció del paisatge urbà, i malgrat que el consistori aporti ara un milió d’euros a favor dels comerços emblemàtics, ja fa temps que està canviant els referents per un embolcall de plàstic.
Però em dic que exagero, i segueixo furonejant. Trobo uns relats entre humorístics i filosòfics de ciència-ficció de Stanislaw Lem -els vaig comprar aquí- en què un personatge, absurdament, acaba a garrotades amb el seu jo del passat. ¿Igual que Barcelona? I Les ciutats invisibles, aquella joia d’Italo Calvino en què un Marco Polo fictici descriu ciutats inventades i fascinants. ¿No és això el que un dia serà la Ciutat Comtal? Un lloc que potser no va tenir lloc, una ciutat que, per molt que la toquem, no ens deixondirà la memòria, una ciutat que ja avui val més no olorar-la, a no ser que el nostre paradís artificial sigui la pol·lució del trànsit, aquesta mena de persecució opiàcia de dracs motoritzats.
“La ciutat s’està tornant la puta selva”, opinarà el llibreter poc després, dolgut, assenyalant el carrer. “N’hi ha per tornar-se antihumanista. No em sap greu tancar”.
