Bèlgica i el nou mapa d'Europa
Si els comptes no em fallen, avui fa 269 dies que els belgues no tenen govern. Des de fa algunes setmanes, aquest petit territori té el trist privilegi d'haver entrat al Llibre Guinness dels Rècords com l'estat del món que ha passat més temps sense executiu, i ha superat, així, la marca que fins aquest moment tenia l'Iraq. Aquesta enèsima (i fins ara més important) crisi a l'interior de l'estat belga va esclatar -després de mesos de bloquejos, enfrontaments i dimissions- el 13 de juny, amb unes eleccions que van posar sobre la taula l'important ascens de l'independentisme, que es va imposar amb claredat a Flandes. A la banda francòfona, Valònia, la victòria va anar a càrrec dels socialistes, als quals el rei Albert II va encarregar de formar govern.
El problema és que aquest govern, fins ara, no ha arribat a formalitzar-se. Les negociacions entre els partits (en què destaquen, lògicament, els socialistes valons i els independentistes flamencs del partit Niew-Vlaamse Alliante) no han permès arribar a cap punt de consens que permeti avançar en la formació de l'executiu. Sens dubte, les diferències sobre el futur d'aquest territori -que va assolir la independència de França el 1830- han estat claus per al fracàs continuat de les negociacions. En aquest sentit, els nacionalistes flamencs prioritzen la necessitat d'emprendre unes reformes profundes de l'estat federal que comportin més competències per a Flandes abans que la formació d'un executiu que doti d'estabilitat la convulsa política belga.
Ras i curt, els sobiranistes majoritaris del Niew-Vlaamse Alliante acceptarien renunciar de manera immediata a la independència de Flandes a canvi de fer realitat un veritable estat confederal. Recordem que a Bèlgica hi conviuen dos grans comunitats (flamencs i valons, més un petit nombre d'habitants germànics) amb realitats socials, econòmiques i lingüístiques força diferents. Si bé fins a la meitat del segle XX el seu motor econòmic va ser la indústria valona, a partir d'aquesta data el desenvolupament del sector terciari i les exportacions, unit a la crisi industrial i minera, van impulsar el nord (Flandes) com a nova punta de llança de l'economia belga. I paral·lelament van créixer les reivindicacions dels flamencs, destinades a transformar un estat dins del qual no havien aconseguit encara trobar l'encaix.
L'aposta actual del nacionalisme flamenc majoritari (els darrers temps han afectat molt negativament tant el sobiranisme més progressista com l'independentisme xenòfob i racista del Vlaams Belang) passa per redefinir aquesta espècie de matrimoni de conveniència entre les dues grans comunitats que conviuen a Bèlgica. Una nova relació que trencaria amb la unió iniciada el 1830, en què els cònjuges viurien en el mateix pis però dormirien en habitacions separades. Aquesta nova realitat trencaria amb la caixa única de la casa i deixaria via lliure a cadascun dels membres per fer el tipus de vida que més li plagués. I, lògicament, com tots els matrimonis moderns, tindria la possibilitat de plantejar un divorci que posés fi a la relació. Amb normalitat i sense traumes.
Al segle passat, la majoria dels canvis que es van produir en el mapa d'Europa i que van comportar l'aparició de nous estats van estar precedits per conflictes, com les sagnants Primera i Segona Guerra Mundial o la llarguíssima Guerra Freda (de fet, les més recents independències de Montenegro i Kosovo en són una conseqüència). Sortosament, tot sembla indicar que al segle XXI les coses seran sensiblement diferents. De fet, els analistes coincideixen en les creixents possibilitats de diverses nacions sense estat d'assolir la independència sense trencadisses en els propers anys. Són els casos d'Escòcia, Groenlàndia o Irlanda del Nord. També Euskadi i Catalunya, malgrat que la qualitat democràtica d'Espanya sigui molt inferior a la britànica o la danesa. I per damunt de totes, una Flandes que està jugant les seves darreres cartes belgues amb la possibilitat d'un estat confederal.
