Ben tornada, Cuba!

Poques iniciatives han tingut un resultat més catastròfic que la invasió nord-americana a la badia de Cochinos de Cuba l’any 1961

Hi ha algun element de la política exterior dels Estats Units que hagi fallat més estrepitosament que l’embargament a Cuba? Quan sento els falcons republicans criticant la decisió del president Obama de restablir les relacions diplomàtiques amb Cuba i reduir les condicions de l’embargament, no entenc la seva lògica. Quin argument tenen: ¿que la nostra política no va funcionar durant els primers cinquanta anys però que potser sí que ho farà durant els pròxims cent?

És probable que facilitéssim que el règim castrista es mantingués al poder com a cap de turc per la seva política i la seva economia fallides. Doneu un cop d’ull a la resta del món i veureu que els antics règims més radicals que han sobreviscut, Cuba i Corea del Nord, són els que han acabat aïllats i sancionats. Per què creiem que aïllar un règim equival a castigar-lo, més que no pas a protegir-lo?

Poques iniciatives han tingut un resultat més catastròfic que la invasió nord-americana a la badia de Cochinos de Cuba l’any 1961. Però, així com aquesta invasió armada no va reeixir, estic convençut que tot hauria anat molt millor si haguéssim permès una invasió de turistes, empresaris i inversors.

Quan estudiava dret, a principis dels vuitanta, em vaig finançar un viatge a la Unió Soviètica fent contraban de walkmans i texans i venent-los al mercat negre. Els meus clients russos es miraven aquests productes amb veneració i, a mi, amb enveja. En la caiguda de l’imperi soviètic, pot ser que el desig d’aconseguir productes de consum moderns tingués un paper tan important com les ànsies democràtiques.

El nostre embargament econòmic va perjudicar els cubans normals i corrents, va reduir la seva qualitat de vida sense afectar les elits del país. L’embargament va mantenir vives les flames del socialisme a l’Amèrica Llatina, i va provocar un veritable clam contra l’imperialisme.

Al llarg dels anys, els Estats Units van idear diversos complots d’assassinat contra Fidel Castro d’allò més estrambòtics, com una petxina explosiva. Una altra de les propostes planejava humiliar-lo després de drogar-lo amb un al·lucinogen, o fer servir algun producte depilatori per deixar-lo sense barba. Els nostres impostos, ben invertits.

El senador Robert Menendez, un demòcrata cubanoamericà, lamenta que “les accions del president Obama han servit per justificar el brutal comportament del govern cubà”.

Igualment, el senador republicà i cubanoamericà Marco Rubio ha denunciat que l’acostament del govern d’Obama “està basat en una il·lusió, en una mentida: la mentida i la il·lusió que el fet que hi hagi més relacions comercials i accés a diners i productes es traduirà en més llibertat política per als cubans”.

Els crítics tenen tota la raó del món quan asseguren que el règim cubà és tan opressiu com econòmicament incompetent. Però desentendre’s dels governs incòmodes i desitjar tenir-los ben lluny no ha donat gaires bons resultats fins ara.

La meva visió està influenciada pel fet d’haver viscut a la Xina durant un temps a la dècada dels vuitanta, quan el país estava experimentant certa obertura a Occident. Els xinesos que creien en el sistema se sentien totalment incòmodes davant les hordes de visitants que arribaven al país asiàtic.

L’any 1983 un amic meu anglès, en tornar a l’hotel, es va trobar que les seves lentilles no eren dins l’estoig. Va preguntar al personal de l’hotel, i un membre de l’equip de neteja li va explicar amb orgull que havia rentat l’estoig a la pica.

Hi va haver enrenou. I aviat tot el personal xinès de l’hotel es va assabentar, amb gran sorpresa, astorament i enveja, que els occidentals tenien accés a una mena d’ulleres diminutes i invisibles que es posen i es treuen.

Rubio té raó quan diu que el contacte amb la nova tecnologia i amb la riquesa no són immediatament letals per a l’autoritarisme. Al capdavall, el Partit Comunista Xinès segueix sòlidament instal·lat al poder, malgrat que hagi empresonat el premi Nobel de la pau Liu Xiaobo.

Però encara que aquest contacte no resulti letal, sí que és, almenys, corrosiu. La Xina actual és menys monolítica perquè ha interactuat amb el món. A la Xina no hi ha pluralisme polític, però sí que hi ha pluralisme econòmic i cultural. Els dies del maoisme han passat, i per sempre.

Alhora, em sorprèn la freqüència amb què els desertors nord-coreans que he conegut m’han confessat que han canviat d’opinió després de visitar països com la Xina o Rússia, en veure que se’ls tracta amb condescendència, com si fossin ingenus.

Durant l’episodi de fam que es va viure a Corea del Nord al llarg de la dècada dels noranta, el govern va mirar de reconfortar la població amb programes de televisió que parlaven sobre els perills de la sobrealimentació, fins i tot amb un documental sobre un home que va menjar massa arròs i va esclatar. En aquella època, els nord-coreans es quedaven mirant fixament qualsevol visitant estranger que arribés al país, sobretot els que eren una mica rodanxons, amb una barreja d’emocions ben evident: enveja, astorament i potser una mica de por, no fos cas que aquell turista esclatés.

Així doncs, bravo per la nova política establerta amb Cuba. Enviar un grups d’homes armats per alliberar la badia de Cochinos va ser un fracàs. Potser ens en sortirem millor amb una munió de diplomàtics, turistes i inversors. Preferentment, rabassuts.

Més continguts de