Benvinguda la crítica… informada
Segurament fa uns quants dies que llegeixen a la premsa esments a un llibre de l'antropòleg Gustau Nerín titulat Blanc bo busca negre pobre (La Campana), que tracta del paper de les organitzacions no governamentals, el seu funcionament i la seva utilitat, o no, en la lluita contra la pobresa. Al que declara Nerín en diverses entrevistes s'hi han sumat analistes, com Albert Sánchez Piñol, en un article publicat en aquest diari sobre la mateixa qüestió, i amb referències concretes al que ell anomena "sensefronterisme". Té poc sentit rebatre didàcticament fil per randa tesis que, en molts casos, parteixen de simplificacions, errors de concepte i equívocs, quan no cauen directament en l'insult. Però per respecte als nostres socis i col·laboradors, sí que considerem necessari fer alguns aclariments, ja que, directament o indirectament, s'ha qüestionat també la feina de Metges Sense Fronteres (MSF).
La crítica ens sembla sana i necessària, nosaltres mateixos ens l'apliquem amb freqüència; però la crítica, perquè sigui productiva i útil a la causa que diu que defensa, ha d'estar ben informada. Generalitzar, donant a entendre que les ONG són totes iguals, i caricaturitzar, fent servir anècdotes simplistes, només demostra una falta de rigor que no és adequada en una investigador social. I confondre conceptes, sense anar més lluny els de cooperació al desenvolupament i ajuda humanitària, és barrejar naps amb cols. L'àmbit d'actuació de MSF és el de l'ajuda humanitària, l'ajuda mèdica d'emergència prestada des de la independència i la neutralitat, i té poc a veure amb el profund esforç de moltes organitzacions socials per buscar alternatives als models imperants de desenvolupament.
Tenen raó els que diuen, una altra vegada amb poc rigor, que l'ajuda humanitària no ha resolt la pobresa. Per descomptat que no. De fet, no ho ha pretès mai. L'ajuda humanitària és temporal per naturalesa, no dirigida a les causes de les crisis sinó a les conseqüències immediates que tenen en les persones que les pateixen en un moment donat, en conflictes, catàstrofes, epidèmies... MSF ajuda aquestes persones a superar les crisis, intenta restablir la seva capacitat de decidir, i al mateix temps, exposa públicament les responsabilitats dels que les causen o dels que tenen la responsabilitat primera de respondre. Per exemple, un metge d'urgències serà responsable del tractament ofert a un ferit en accident de cotxe, però poca cosa podrà fer per evitar l'accident, ni se'l podrà fer responsable de l'estat de la carretera o de la imprudència del conductor.
Tenen raó els que diuen que l'ajuda humanitària pot inhibir la resposta local. És un risc assumit amb la certesa que els afectats per aquestes emergències no poden esperar solucions globals a llarg termini o mobilitzacions locals: primer han de sobreviure. Per a MSF, l'elecció és clara: un bomber que intervé en un incendi no es posa a debatre amb els veïns. Això sí, les intervencions han de ser limitades en el temps: quan passa el període de crisi aguda, el protagonisme ha de ser dels actors locals.
Incloure les persones en les anàlisis sobre la pertinència de l'ajuda humanitària, o sobre la generació de dependència als països pobres, permet aclarir molts dubtes o almenys completar anàlisis interminables: la presència d'ajuda humanitària independent en una crisi de desnutrició infantil o una epidèmia de còlera, o en una zona de conflicte on no arriba ningú, sí que marca la diferència per a la gent que pateix aquestes crisis. El resultat és tangible, objectiu i quantificable: s'explica en nombre de pacients tractats, ferits operats i, en definitiva, en vides salvades.
El món perfecte seria un món sense crisis recurrents o enquistades en el qual organitzacions com MSF poguessin tancar les portes. Alguns segueixen creient, des de la còmoda distància, que això és un negoci que es retroalimenta, o encoratgen llegendes urbanes sobre la vida dels treballadors humanitaris. Aquests suposats "vividors" no veuen hotels de luxe ni volen en primera ni cobren sous estratosfèrics. Ells, avui, ara, es protegeixen d'un bombardeig al Iemen, creuen una selva colombiana a peu per vacunar poblacions en perill, atenen dones brutalment violades al Congo, s'enfronten a terribles decisions sobre qui atendre i qui no entre els centenars de ferits greus amuntegats en un hospital de campanya després d'un terratrèmol a Haití, o ajuden les persones grans dels pobles arrasats de la costa japonesa.
Si hem d'obrir el debat, fem-ho amb rigor. No des de tòpics ni des d'idees de la confusió interessada. MSF no pretén, ni pot, resoldre els problemes del món en desenvolupament. Des de la humilitat, reconeixem que actuem com un pegat. Un pegat insuficient i imperfecte, per descomptat, però necessari per desgràcia, perquè en molts racons del món ningú més el posa, i és un pegat que salva vides.
