Nicola Padovan
02/07/2011

Berlusconyat

4 min
Berlusconyat

Abans de començar a llegir, us demano que intenteu alliberar-vos de qualsevol temptació de judici polític o moral.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb aquestes paraules no vull expressar cap opinió en relació al Cavaliere: és massa tard, malauradament. Aquesta època ja l'he viscuda, amb molts inconvenients, però l'he passada. La meva intenció és diferent. Vull fer una descripció des de la precisió científica de la situació que m'ha tocat viure.

Resulta que sóc italià, però visc a Barcelona des de fa uns quants anys i hi estic més aviat integrat. Va ser difícil, al principi, per culpa d'estranys costums com el cagatió i els calçots, però al final ho he aconseguit. En aquella època tenia una feina tranquil·la, una família tranquil·la i vivia en un barri tranquil. En resum: era un tio tranquil, com sortit d'una cançó dels Manel. Amb l'objectiu de conèixer el país i la seva gent, m'agradava parlar amb tothom i buscava el contacte humà.

Eren anys feliços. Un dia, tornant d'un viatge a Itàlia, aquesta arcàdia va començar a esquerdar-se inexorablement. Tothom sap la relació especial que s'estableix amb el quiosquer de confiança. És, segurament, superior a la dipositada en el carnisser o el fruiter (tinc dubtes en relació a perruquers i barbers).

Doncs, en adreçar-me a ell, em va semblar com si m'estigués esperant des de feia dies. La confirmació va ser aquesta frase escopida de bursada: "Què, has tornat del teu país, no? Sembla mentida que la terra que ha produït genis com Dante, Leonardo i... Roberto Baggio (Roberto Baggio ?) estigui governada per una persona d'aquesta guisa... No hi ha dret!" He aconseguit esbrinar-ne exactament la data: 8 de febrer del 2002. El Cavaliere havia tingut la fantàstica idea de fer el gest de les banyes darrere del ministre Piqué (no el de la Shakira). Un petit gest per a un home i un gran conyàs per a la humanitat. Aquesta cimera de ministres, un any abans del començament de la guerra d'Iraq, ha deixat aquesta pífia en els llibres d'història. Ostres, perdó, estic jutjant, i no ho volia fer.

En aquell moment, doncs, vaig deixar anar quatre excuses i vaig tornar a pujar a casa, entristit.

Les setmanes van passar una darrere l'altra i l'episodi va ser gairebé oblidat (confesso, però, que llegia els diaris majoritàriament per internet) fins que un dia va tocar dinar a casa dels meus sogres, al barri del Poblenou. Després del fricandó, en el moment de les postres, jo gaudia d'un cafè anti-Nespresso quan van donar una notícia sobre Berlusconi. De cop, es van desfermar exclamacions de diferent caire sobre el protagonista de la informació: "És un impresentable! Un feixista!", deien els uns; "Un gran empresari i, a més a més, té gràcia", contestaven els altres. I jo al mig! De sobte, les dues postures es van silenciar i les seves mirades van confluir sobre la meva persona. Jo, Nicola Padovan, en qualitat d'italià, tenia, segons ells, el deure moral de justificar les accions del Cavaliere, que queien sobre meu com una culpa bíblica.

Resulta que jo, pel simple o complicat fet de ser d'on sóc, havia de viure estigmatitzat i, encara més tràgic, tothom em feia un gest de complicitat assegurant que sí que entenia les meves inquietuds. Jo, al principi, intentava sortir del pas, procurant deixar sempre un espai per a la retirada. Aquest exercici va durar una època llarga i m'havia tornat molt hàbil en l'ús de les més experimentades tècniques.

A partir d'aquell any tot va anar in crescendo . D'una banda, el protagonista augmentava el nivell de les seves actuacions i de l'altra, la víctima -era així com em sentia- s'enfonsava. Desgraciadament, aquesta lluita m'estava debilitant físicament i rebutjava els contactes humans que tant m'havien satisfet en altre temps.

Fa poc, vaig prendre la decisió d'escriure aquesta experiència. Va ser durant el concert dels 35 anys de l'Escola de Música del Palau. Va constar de deu peces cantades per nens i nenes de totes les edats i compostes per la mateixa escola. Una es deia El taronger , una altra La fada ... Tot semblava anar bé i jo havia aconseguit relaxar-me quan, de sobte... la peça número set comença a sonar. De cop, obro els ulls, se'm para el cor i em tremolen les mans. Una setantena d'infants que creia innocents, inclosos els meus fills, cantaven a plena veu: La Ruby és molt llesta .

La Ruby, la protagonista del famós bunga-bunga, la preferida de l'harem… M'aixeco, corro, caic, m'aixeco i torno a córrer amb els ulls injectats de sang i amb ganes de vomitar. A les Rambles busco un venedor de llaunes, però era massa d'hora i em tanco al Boadas.

Ara m'amago de tot i de tothom. Fa temps que no goso parlar amb els meus fills i la meva dona ha demanat consulta al doctor (de la pública perquè la cosa és greu). Jo aprofito les últimes forces per demanar perdó si he fet alguna cosa dolenta... No era el meu propòsit. El meu únic desig, ara per ara, és que aquesta història sigui de domini públic i que ningú no hagi de passar mai pel que jo he passat. Che Dio mi aiuti .

stats