'Big little lies': la potència del secret
La HBO ha estrenat la sèrie Big little lies. El tràiler de promoció ja resulta molt suggeridor quan el veus i la careta d’arrencada et desperta encara més la curiositat. És un thriller que es desenvolupa en una comunitat selecta de veïns, una mena de Mujeres desesperadas on les dones estan molt més que desesperades i la sèrie és una mica més elevada i pretensiosa. Juga al seu favor, en la creació del clima, un punt frívol i esnob que fa més hostil l’entorn. La història té una tripleta de dones protagonistes al voltant de les quals giraran les sospites i les tensions. Reese Witherspoon està extraordinària, Nicole Kidman s’ajusta a la trama de meravella i l’artificialitat del seu rostre encaixa en el context i les misèries del seu personatge, i Shailene Woodley té el perfil idoni per convertir-se en la dona que està fora de lloc en un veïnat tan elitista.
Els segons inicials del primer capítol ens ubiquen en l’escena d’un assassinat. Però s’acaba l’episodi i no sabem encara ni qui s’ha mort, ni com, ni per què. I és que a nivell narratiu la sèrie va fent salts temporals. Flash-backs, flash-forwards, records, malsons... Malgrat tot, l’espectador és sempre molt conscient del moment en què es troba del relat. La realització és molt dinàmica i amb sensació d’inestabilitat. Les càmeres estan en constant moviment, com si suressin en l’aire, i creen la percepció inquietant d’un observador subjectiu invisible i omniscient. Visualment, la sèrie és molt singular, ja que combina l’espectacularitat dels espais amb el realisme domèstic. Hi ha molta cura pels detalls, l’ambientació, les tonalitats de colors i la il·luminació. Els entorns juguen gairebé un paper simbòlic o metafòric. Les cases californianes encarades al mar converteixen l’oceà en una força extra amenaçant. Els personatges se’ns van presentant també a través d’interrogatoris policials. Té, de fet, una pàtina misteriosa amb un aire de True detective, la feminitat grupal de Sex in the city i la convivència corrosiva de Criadas y malvadas.
No és una sèrie de missatges positius ni rols exemplars. Més aviat al contrari, tot i alguna situació carregada de sarcasme o humor negre: és un drama sòrdid amb escenes angoixants i situacions violentes. Cada escena, per tranquil·la que sembli, presenta tensions implícites: entre mares i adolescents, entre mestresses de casa i executives, entre marits i mullers, entre mares sobreprotectores i mares que no donen l’abast, entre exdones i segones esposes, entre criatures mimades i nens indefensos...
La clau argumental: tots sembla que amaguin algun secret. Big little lies juga, com els bons thrillers, a fer que tots els personatges tinguin motius per estar sota sospita i crear una atmosfera tòxica i asfixiant de la qual l’espectador no es pot separar per la necessitat que té d’entendre les raons de fons i descobrir el final.
