Bilingües en vaga

IMMERSIÓ. El nou discurs del PSC sobre la immersió lingüística és decebedor, primer perquè trenca un consens de dècades, segon perquè traeix els principis d’un partit que ha estat clau en la creació d’aquest consens i tercer perquè demostra fins a quin punt la realitat catalana està segrestada pel relat fictici imposat des dels mitjans espanyols, adoptat per PP i Ciutadans i finalment acceptat pels socialistes (cal veure què en diran les bases al congrés del partit), contradient totes les evidències sociolingüístiques. El pitjor del cas és que el contrarelat, quan n’hi ha hagut, ha estat purament defensiu, ignorant fets que qualsevol membre de la comunitat educativa coneix, és a dir, que la immersió no s’aplica o s’aplica a mitges, i que és inútil per assolir el seu objectiu -el bilingüisme total- en les zones on són majoria els alumnes castellanoparlants, no només per raons pedagògiques, sinó per la flagrant discriminació del català en els àmbits social i comunicatiu, la qual cosa frena el seu ús social. El fals relat sobre la discriminació del castellà ha penetrat tant que fins i tot els partits sobiranistes van amb peus de plom, en lloc de passar a l’ofensiva demanant un reforç legislatiu del català com a llengua pròpia, discriminada i en retrocés.

MESURES. El català mostra una vitalitat extraordinària malgrat les dificultats, però té en contra la demografia i la globalització, i no compta amb les eines que li permetrien revertir els estralls de segles de persecució sistemàtica. La seva situació és preocupant si no canvia el marc legal, que privilegia el castellà; i si la Generalitat no fa una aposta decidida en dues direccions. Primera, equiparar el català al castellà en l’àmbit públic -és a dir, fer-ne una llengua necessària, com qualsevol llengua nacional-. Segona, estimular la producció de continguts en català, corregint el biaix del mercat. Això implica arribar a acords amb les companyies audiovisuals d’abast global, però també afavorir els continguts fets originalment en català: la millor manera de connectar els nouvinguts amb el català és fer-los adonar que s’estan perdent magnífiques novel·les, discos, obres de teatre, pel·lícules i programes de televisió que, a més d’utilitzar la llengua pròpia, expressen la realitat i el punt de vista del país.

PARLANTS. Un altre factor decisiu és l’actitud individual. D’això se n’ha parlat sovint en un to inquisitiu -“La culpa és nostra, perquè canviem de llengua de seguida”- que ignora l’enorme pressió que reben els catalanoparlants, una pressió que s’arrepenja en el relat fals abans esmentat per acusar-los de supremacisme, d’intolerància o de meliquisme. La veritat és que els catalanoparlants fan el que poden, i intenten que la seva vida quotidiana no esdevingui una batalla constant per defensar el seu dret. Cal dirigir-se més aviat als qui, potser amb bona fe i per defensar la tolerància de Catalunya, presumeixen de portar dècades aquí sense aprendre català. Aquesta tolerància ha donat com a resultat la reculada més bèstia de la llengua en deu segles. Convé que els catalans castellanoparlants facin un exercici d’empatia. Que imaginin per un moment que, de cop i volta, els catalans bilingües -és a dir, els catalanoparlants- convoquéssim una setmana de vaga idiomàtica. Que durant uns dies, tots els catalanoparlants parlessin només en català i quan algú se’ls dirigís en castellà responguessin, educadament: “Ho sento, no entenc el castellà”. El desconcert seria total. I en canvi aquesta situació, a la inversa, és del tot habitual. I no és normal ni justa.