ara.cat

“Els homes sempre destrueixen, les dones construïm, però no se’ns reconeix cap mèrit”, afirma una brillant i respectada feminista catalana. El que diu és clarament fals -hi ha homes que construeixen, dones que destrueixen i dones a qui, havent construït, se’ls reconeix el mèrit-, però passa una mica com quan Torra diu “Els espanyols només saben espoliar”. Des de certes ideologies es tendeix a creure que la secular condició de víctima justifica o excusa aquest maximalisme, i que obviar el que es veu com a excepció reforça la pròpia posició i et fa més fort. T’hi fa?Una frase que arrenqui amb “Les dones...” i acabi amb un predicat pejoratiu es considera, amb raó, misògina. ¿No hi ha perill de misàndria quan frases similars arrenquen amb “Els homes...”? “No –se’m pot dir–, la mateixa frase dita pel poderós o el feble, pel botxí o la víctima, canvia de sentit. No és el que es diu, és des d’on es diu el que importa”. No tots els feminismes ho veuen igual. Hi ha un feminisme que parteix, des del seu mateix llenguatge, de pressupòsits substancialment diferents dels del patriarcat, començant per rebutjar la idea que ens dividim en dos gèneres i que un és millor que l’altre.El llenguatge feminista pot adobar el terreny de la polarització o el de l’empatia. No hi creixerà el mateix. El feminisme només ampliarà la base si es ven com a projecte inclusiu que crida tothom a ser més humà. No va per aquí afirmar “Els homes ens maten”, perquè el que mata les dones és un masclisme que amara tota la societat, un estadi de l’evolució en què la força bruta encara s’imposa a la intel·ligència i la sensibilitat. Els homes que maten dones es maten a ells mateixos. Molt sovint, literalment, en un fracàs evident de la seva humanitat. Que això no consola ni protegeix? D’acord. Calen molts més mitjans que converteixin noves lleis en instruments eficaços perquè viure sent dona exposi el mínim possible a aquesta violència bàrbara. Calen i són urgents. Però sabem que a la llarga l’única protecció efectiva passa per civilitzar-nos.El feminisme d’última onada semblava que qüestionava això d’“els homes” i “les dones”. Si el gènere és una construcció social i el binarisme una cotilla, ¿no estem fent més fortes les barnilles insistint en aquest antagonisme? El món està ple d’homes que viuen convençuts de formar part d’“els homes”. Alguns, per desgràcia, tenen la maduresa emocional d’un nen. ¿És dient-los que només saben destruir que els ajudarem a construir l’autoestima? ¿I no és una absoluta manca d’autoestima el que hi ha al darrere de la violència masclista? Són preguntes de caràcter pedagògic, gens irrellevants quan el repte que afrontem és civilitzar persones.L’esclau sempre construeix més que l’amo. L’amo crea el caos i l’esclau ho torna tot a lloc. No és una qüestió de gènere, és una qüestió de desigualtat i de poder. “Les dones poderoses se’ns tornen homes”. Quina mala sort! Quin fenomen més estrany! Estudiem-lo i superem els sexismes.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Binarisme feminista

“Supervivents” de la poesia catalana, traduïdes a l’anglès (1991)

Materials per educar en la diversitat

Mesurem les reaccions

La màgia que va venir d’Irlanda

Igualtat sense llibertat