‘Black mirror’: personal i intransferible

PeriodistaNova temporada de Black mirror a Netflix, la sèrie que es fa molt difícil de recomanar en bloc perquè els sis episodis que la componen són petites pel·lícules independents. Tots tenen en comú aquesta distopia centrada en com evolucionarà la nostra societat per culpa de les tecnologies i com afectaran la quotidianitat de l’ésser humà, la seva manera de relacionar-se amb la resta d’individus i l’actitud amb la qual afrontar la vida. És altament improbable gaudir amb tots. Però preferir uns capítols i descartar-ne uns altres depèn exclusivament de la sensibilitat individual. Per exemple, en el meu cas, el primer episodi, USS Callister, una mena de Star Trek reloaded, no el vaig poder ni acabar. No connectava gens amb el món de ficció que plantejaven, la història em semblava que evolucionava molt lentament i, a mesura que avançava, el meu interès per la resolució decreixia. En canvi, el segon capítol, Arkangel, analitza de manera sublim el patiment dels pares pels fills, l’instint de sobreprotecció, però també la necessitat d’entendre que en els errors i el dolor que inevitablement haurà d’experimentar la nostra descendència hi ha intrínseca la seva evolució, intel·ligència i maduresa. I, sobretot, el seu dret a ser lliures. Es tracta d’un capítol dirigit per Jodie Foster commovedor en què l’espectador, sigui quina sigui la seva edat, se sent reflectit en el rol de mare però també en el de filla. I és en aquesta ambivalència que et confronta amb les teves pròpies pors d’una manera tan bèstia i a la vegada te les fa rebatre que hi ha un dels vessants més potents i meravellosos de Black mirror. Aquí rau la més gran virtut d’aquesta sèrie. L’episodi Crocodile, que sembla que es desenvolupa en un paratge d’Islàndia, té aspectes inquietants però cau una mica en un dels arguments més reiteratius de Black mirror i ja no sorprèn com passava en la primera temporada: la possibilitat que tenen els altres d’accedir als nostres pensaments, emocions i vivències íntimes i reproduir-los com si s’haguessin gravat en vídeo. El quart episodi, Hang the DJ, és una meravellosa història romàntica que et fa témer el pitjor inicialment però que t’aboca a un bri d’esperança final. En una època en què molts solters han sucumbit a tota mena d’aplicacions i algoritmes per trobar la parella ideal, el missatge d’aquesta història et reconforta. Mentre que en la majoria de capítols rebel·lar-se contra les tecnologies implica la derrota, en aquest t’esperona veure que en la desobediència hi ha l’autenticitat humana i el triomf. Metalhead m’ha generat poc interès. En el darrer capítol, Black Museum, hi trobem un tancament sublim de la temporada (si segueixes l’ordre estipulat, esclar) amb un combinació d’horror i humor que retorna a l’essència de Black mirror. Insisteixo: gaudir-la o avorrir-la és una qüestió individual, perquè connectar amb les pors, les debilitats i l’autoengany és una cosa personal i intransferible.