Bon Nadal (des de la nostra soledat compartida)

Som éssers socials. La soledat és por i fugida. També pot ser testimoni lúcid. Però la humanitat és compartida

La soledat. La soledat de la dona octogenària que va perdre el marit i el fill. La de l’adolescent que no troba el seu lloc al món. La de l’home jove envellit. La del que viu al carrer entre hostils mirades d’indiferència. La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort. Totes, com va escriure Hrabal, solituds massa sorolloses.

La família. Antídot contra la soledat. L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia. Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de solituds compartides. Nus i xarxa d’amors imperfectes. Motor de nepotismes i solidaritats. Escola de sentiments, de relacions. Com Durrell, poc o molt tots tenim una família... i altres animals.

L’escola. Externalització de l’educació impossible en família. Inici de socialització en el temple. Bressol d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència. Trànsit del realisme màgic a la hipocresia necessària. Loteria d’amistats per a tota la vida, d’enveges sobrevingudes, d’ideals d’estar per casa i de nostàlgies anticipades. Eduqueu les criatures, clamava amb humor el Carles Capdevila.

La ciutat. Àgora i circ. Mercat de vanitats, mercat de meravelles. Ordre pactat i tensió apressada. Formigueig. La humanitat en moviment infinit. Densitat d’idees, de somnis i misèries. Crits i diàleg. Asfalt i monuments. La lluna amagada en l’angle perdut d’un carreró estret. Oh, ciutats dels prodigis!, com la que va inventar Mendoza.

El camp. El lloc d’on es fuig cap a la ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura. Esclat de vida, llum i olors. L’animal lliure que portem dins. L’esforç antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la soledat. La por a la solitud de Víctor Català.

El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur. Ficció. Desitjos. El camp de batalla dels poders. Per a uns, la gran família, per a altres una presó... o fortalesa inaccessible. Espai físic i mental on conviuen sentiments (de pàtria) i raons (d’estat). La nació organitzada, l’organització nacional. Fronteres mentals i reals. Nosaltres i ells. Ai!, potser Alícia al desitjat país de les meravelles.

El món. De tots i de ningú. Explorat, conquerit: cada cop més petit. Cada cop més fràgil. A l’abast d’un clic, d’un vol. D’un esclat final? Àmbit de tots els àmbits. Territori dels humans omnipresents. Suma de diversitats i desigualtats. Tan estimat com maltractat. Ja fa temps que li hem donat la volta tecnològicament. Yuval Noah Harari és qui millor ha descrit el món d’on venim i el món cap on anem.

Els somnis. La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre, música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura? Els somnis són la capacitat d’imaginar el futur, de pensar el progrés, de canviar. L’ambició individual. L’afany de ser, d’anar més enllà. La vida sense somnis no és vida. Gràcies, J.V. Foix: és quan dormim que hi veiem clar.

Els altres. Som éssers socials. La soledat és por i fugida. També pot ser testimoni lúcid. Però la humanitat és compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat intransferible. Som únics i som germans. O germanastres. Ens donem als altres o fem que els altres es donin a nosaltres. Col·laborem, de grat o per força: en família, a l’escola, la ciutat, el camp, el país, el món. Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí, la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.

Més continguts de