FLISTFLAST

Bond contra el Dr. No a la Catalunya escanyada

Un Aston Martin derrapant al pàrquing d’un súper davant una rostisseria de pollastres a l’ast. Una cisterna plena de Martini amb vodka amb llicència per donar beure als assedegats. Un bufet lliure de trets per matar musaranyes a l’estratosfera amb la Walther PPK. El procés ha dut James Bond a Catalunya. El socialista Miquel Iceta admetia que va preferir veure la peli Goldfinger al documental de TV3 Las cloacas de Interior. Es va equivocar de pel·li. Abans de tot l’or que vol robar el dolentot de Goldfinger hi ha Dr. No. Això és Espanya: el Dr. No. No i no. O t’ho podem dir amb llicència per matar: jo, sí; tu, no. Aquest és el resum de la relació Espanya-Catalunya. I per això després ve Goldfinger... Perquè primer et diuen no i després et foten l’or. Sisplau, l’àcid clorhídric, sacsejat, no remenat.

Hip, hip... Després del salfumant número 235, Bond és un aspersor d’escuma sobreeixint per tots els orificis del cos. Ha repassat tots els informes classificats sobre el tema de l’or i el Dr. No. Aiguats de bromera. Un dels primers és de principis del segle XIX. El diputat i jurista català Ramon Llàtzer de Dou demostra que des de 1714 “ a Cataluña se la trató como a provincia conquistada” i que “ Cataluña puede pagar y ha pagado más que lo que pagan las provincias de Castilla”. A l’altra banda té el diputat andalús Antonio Alcalá Galiano que diu: “No i no”. El debat del saqueig econòmic contra Catalunya és com una pel·li de James Bond: El demà no mor mai. Un altre informe. Més salfumant, més escuma.

El 1898 el pedagog Francesc Clos fa càlculs: cada espanyol no català paga a l’Estat 2,08 pessetes. Cada català... 4,78. Bond sembla el Pare Noel amb una barba mida XXXLLL d’escuma. Ah, perdó, més informes. Com? Ens havíem oblidat del Memorial de Greuges de 1760. També el de 1885. Ah, i el tancament de caixes de 1899 i... Però ara Bond navega en un mar de salfumant davant un informe de la Mancomunitat de Catalunya de 1914. Xifres exactes: l’Estat recapta a Catalunya 250 milions de pessetes. Però la despesa estatal a Catalunya és només de 19,1 milions. Més àcid clorhídric, sisplau. La cosa millora amb tots els sistemes de desgovern espanyol: la República, el franquisme... El 1964 el jove economista Ernest Lluch calcula que de Catalunya en surt el 25% de la recaptació de l’Estat. Pagades les despeses de caràcter general, Catalunya només rep un 45%. Una ronda d’escuma per a tots. El 1967 l’economista Ramon Trias Fargas verbalitza el dèficit fiscal. Això és el que guanya Espanya amb Catalunya: 15.000 milions de pessetes. Tenim més informes. Entre finals del segle XX i principis del XXI l’escanyament espanyol a Catalunya ha oscil·lat entre els 10.000 milions i els 16.000 milions d’euros anuals. I què ha dit sempre el Dr. No Espanya: no, no i no. Glup.

Ara els que sempre ens han estrangulat diuen que ens continuaran estrangulant econòmicament. L’ofegament final. Però això serà l’estrangulador estrangulat. Espanya és un suïcidi simbolitzat en tots els Blesa fabricats a les bases subterrànies del Dr. No. Objectiu: interceptar i destruir els coets de la democràcia. Avui Bond ve a Catalunya, però nosaltres també hem anat al país de Bond. Una de les ments més brillants d’aquest país, l’escriptor, filòsof i economista Joan Crexells va aprendre al Londres de principis de segle XX. Pioner del periodisme econòmic català. Quan li deien que una Catalunya independent no podria fer “grans coses”, ell servia un Martini vodka català sacsejat, no remenat: “¿Però és que Espanya ens ofereix aquestes «grans coses»?” Perquè els agents amb llicència per la llibertat ja tenen els números fets. Ell, des de 1923: “L’estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’estat espanyol”. Hi ha molt més. Sempre hi ha hagut més. Perquè l’únic que pot oferir el Dr. No és no. No als teus diners. No a la teva vida. No al teu futur. Només podem ser agents del sí. Sí, tenim llicència per votar i derrotar el Dr. No.

Més continguts de