Bons propòsits

Si el sobiranisme és incapaç de plantar cara amb una sola veu, no té més remei que situar-se a la defensiva

SECTORS. En aquesta època tan farcida de retrets i lamentacions ens trobem que dins de l’independentisme català hi ha tres grans famílies: la legitimista, la contemporitzadora i la redemptora. Els legitimistes són els que voldrien reprendre el fulletó allà on el vam deixar, el 27 d’octubre del 2017. I, per tant, investir Puigdemont, tornar a enfrontar-se als aparells de l’Estat i confiar que, amb el final del judici, la mobilització popular, aquest cop sí, sigui suficient per fer efectiva la República. En aquest grup hi ha una part de l’espai exconvergent, amb el president Torra al capdavant, i a més la CUP i Waterloo. Els contemporitzadors són majoria a ERC i a Òmnium, i també tenen un pes important en la direcció del PDECat. Pensen en una estratègia de més llarga durada, confiant en una acumulació de forces i en trencar el bloc del 155, per dificultar una aliança entre socialistes i Ciutadans (una hipòtesi que esgarrifa el PSC, però no tant el PSOE). I finalment hi ha els redemptors, que consideren que les altres dues famílies estan protagonitzant un monumental engany, que han traït el poble, que els presos i els exiliats condicionen en excés i que cal un instrument nou per fer realitat el somni de la independència. En aquesta aposta més radical hi ha l’actual direcció de l’ANC, i el moviment de les primàries que té com a representant més notable el candidat a l’alcaldia de Barcelona, Jordi Graupera.

DIVISIÓ. Es pot discutir qui està més carregat de raons, però el que no admet discussió és que el moviment sobiranista català, que fins a l’1 d’Octubre va avançar sempre amb acords estratègics -malgrat les malfiances i les crisis cícliques-, ara és incapaç de plantar cara amb una sola veu, la qual cosa l’obliga a comportar-se de manera reactiva i defensiva. Aquest sol fet ja dona avantatge als contemporitzadors, perquè si amb plena unitat ens vam estampar contra el mur de la repressió espanyola, sense unitat les coses no sembla que hagin de resultar més fàcils. Contemporitzar vol dir no cometre errors irreparables, no rebutjar orgullosament tot el que vingui de Madrid, per evitar que ho capitalitzi algú altre, i fer entendre a la pròpia base electoral que l’objectiu final -la independència- no és cap excusa per desentendre’s del dia a dia. Durant aquest 2019 hi haurà eleccions municipals i europees, i potser també -passat l’estiu- autonòmiques i generals. És vital que els partits sobiranistes guanyin posicions i s’omplin de legitimitat; que els electors no hi vegin només l’horitzó somiat, sinó una legió d’homes i dones competents, honestos i amb afany de defensar els interessos catalans cada dia i en cada trinxera. Només l’hegemonia electoral independentista ens acostarà a la independència.

PROPOSTES. Els deures, doncs, d’aquest 2019 són els següents. Recuperar un espai transversal d’unitat per discutir estratègies comunes. Plantar-se davant del govern de Sánchez amb una proposta de diàleg -taula bilateral, calendari, temari- encara que només sigui per tenir la possessió de la pilota, com en diu Miquel Puig. Generar un cordó sanitari que aïlli a Catalunya els partits del tripartit andalús. Crear lideratges nous. Refer l’espai postconvergent. Escoltar més en Graupera que els grauperistes. Donar ple suport als presos però no permetre que Espanya els utilitzi com a ostatges. I no llençar a la brossa la legislatura: encara que hi hagi eleccions catalanes a la tardor, hi ha molts mesos per endavant, que cal aprofitar per aprovar uns pressupostos i demostrar ambició de govern.

Més continguts de