Boris Vian va votar ahir en blanc
Les eleccions franceses s'han assemblat força a un conte de Boris Vian, un d'aquests escriptors que molta gent adora quan és jove i que, de més gran, es miren amb recel, perquè diu les coses massa clares. Un sector d'aquests que fa temps que van deixar de llegir Boris Vian ara estan molt contents amb la victòria de François Hollande, perquè pensen que això marca un abans i un després en l'exsangüe balanç de l'Europa de Merkozy . I és ben cert que l'esperança és el darrer que es perd, però alegrar-se de perdre de vista Sarkozy per donar la benvinguda a Hollande (l'exmarit d'aquella senyora que es deia Ségolène Royal i que no fa tant de temps era la gran esperança blanca de l'esquerra europea, se'n recorden?) és com sortir en defensa dels elefants i declarar-se joancarlista simultàniament: una pèrdua de temps.
El que està passant a la societat francesa (i, per extensió, als ciutadans de l'euro) amb Hollande recorda, com deia, un conte de Boris Vian que es titula La boira . El protagonista del relat és un paio que es desperta després de dormir la mona durant tretze dies i tretze nits (aquí podríem imaginar una al·legoria de les societats que s'han vist forçades a despertar en plena ressaca del que es coneixia com el benestar), i que descobreix que París està completament envaïda per una boira tan espessa que no deixa que es vegi res. En un primer moment, el personatge, com és lògic, s'espanta, però tot just a continuació comença a veure els avantatges d'aquella boira tan punyetera: si ell no veu res ni a dues passes de distància, vol dir que la resta dels seus conciutadans es troben en la mateixa situació. I aleshores l'assalta el pensament lúbric: ara que ningú veu ningú, potser seria el moment d'intentar seduir la dependenta del forn on acostuma a anar a comprar el pa, i que, segons recorda, fa tanta mengera com el producte que despatxa. Se n'hi va, dit i fet, tal com es troba: en calçotets. Només per descobrir, però, que hi ha una multitud de veïns que han tingut la mateixa idea, i que, si vol aprofitar la boira per mirar de guanyar-se els favors de la fornera, haurà d'esperar tanda en una cua quilomètrica.
No acaba aquí la cosa, perquè resulta que la boira en qüestió té efectes afrodisíacs, de manera que qui més qui menys ha decidit aprofitar la manca de visió general per lliurar-se a la fornicació indiscriminada. I tothom va fent gojosament la seva fins que la boira, ai las, escampa: aleshores, tots els ciutadans de París decideixen arrencar-se els ulls, per fer durar la ceguesa voluntària.
Què té a veure això amb les eleccions franceses (i amb les gregues, ara que hi penso) d'ahir? Doncs res, tret de la descripció de les tracamanyes que ens arribem a empescar per eludir la realitat. En qualsevol cas, si tenen la temptació d'arrencar-se els ulls per no haver de mirar al seu voltant, facin servir les pupil·les per llegir els contes de Boris Vian. També seria curiós que ell, als anys trenta, s'ho veiés a venir abans que nosaltres.
