Boris a escena
TEMPERATURA. Boris Johnson, el funambulista. Penjat i encallat dalt d’una tirolina amb l’arnès que “li comprimia les parts baixes” -segons el seu propi relat-, el casc i una bandera britànica a cada mà, va ser la imatge de l’aleshores alcalde de Londres en plens Jocs Olímpics que va fer la volta al món. Aquell dia els britànics van guanyar la primera medalla d’or dels seus Jocs, però la fotografia se la va endur un Boris, excèntric i narcisista, convertit en una “tovallola mullada penjada de l’estenedor” -així diu que es va sentir- que ja s’encaminava cap a Downing Street. Tota la seva carrera ha estat un llarg camí cap al poder.
L’home del “caos inútil”, segons The Guardian, ja exerceix de primer ministre. Puja la temperatura a Londres: la climàtica obliga els diputats de Westminster a ventar-se amb la documentació prèvia d’una sessió que encetarà l’inici d’una nova era. El premier Johnson està disposat a fer del Regne Unit “el millor lloc del món”. Ressona a les parets del Parlament l’eco del trumpista “ Make America great again ”. Al carrer els termòmetres marquen el mes de juliol més calorós en tota la història dels mesuraments. Són els nous temps. Nacionalisme grandiloqüent per vestir un altre escalfament global que desfà monolítics sistemes bipartidistes i erosiona els equilibris de velles democràcies ara fragmentades, fins i tot dins les pròpies formacions polítiques.
Fa molta calor a Londres, i The Sun publicava dijous passat en portada el gran sol dels Teletubbies amb la cara del nou primer ministre. En qüestió d’hores, el rei sol Boris, convertit en la imatge d’un malson, es va multiplicar per les xarxes socials.
CÀLCULS. Una antiga companya de Johnson periodista parla d’una figura complexa; d’un mentider, trampós, deslleial i indiscret. D’un cínic amb capacitat de posar-se en ridícul i sortir-ne victoriós. Un producte d’escoles d’elit convertit en el bufó que canta unes suposades veritats. Una deixadesa estudiada i amb un objectiu traçat. És el Boris, àlies Bojo, fill d’un euròcrata britànic, que construirà el seu personatge públic a través d’unes cròniques periodístiques euroescèptiques farcides de falsedats: des que la UE pretenia regular la mida dels preservatius o prohibir el reciclatge de les bosses de te fins a l’amenaça comunitària contra les patates xips amb gust de gamba. El monstre de Brussel·les sempre atacava allà on més mal feia, a la flema, la tradició i l’estómac de l’anglès, astorat per tanta incomprensió des de l’altra banda del canal de la Mànega.
El caos de Boris Johnson sempre és calculat. En el referèndum del Brexit va triar bàndol a l’últim minut, motivat no per una militància anti-UE cuinada a foc lent des dels seus anys com a corresponsal a Brussel·les, sinó pels càlculs polítics que havien d’augmentar les seves possibilitats de ser primer ministre, i que l’han convertit en l’animal polític que s’ofereix com a última oportunitat de la dreta euròfoba britànica. Ideologia, mentides i aplom al servei d’una causa que és ell mateix.
REALITATS. L’autobús de Boris Johnson va fer campanya pel Brexit arreu del país amb un eslògan gegant que assegurava que la pertinença a la Unió Europea costava al Regne Unit fins a 350 milions de lliures setmanals. Una xifra inventada i indemostrable que li va permetre erigir-se en líder i principal actiu d’aquest salt a la incertesa. Ara aboca el país a una sortida sense acord que suposarà uns costos per al Regne Unit quatre vegades més grans que per a la Unió Europea a vint-i-set. Però d’això no en parla.
¿Des de quan la realitat ha impedit a Boris Johnson fer un gran titular? Bojo ja té “el control”. D’això suposadament anava el Brexit, de “recuperar el control”. D’això va, sens dubte, la seva agenda personal en tota aquesta història política.
