‘Bucarest’ i Solé Tura (2008)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHem de callar els últims testimonis d’un temps i uns fets que s’han silenciat? Albert Solé em va enviar el DVD del seu documental Bucarest, dedicat al seu pare, Jordi Solé Tura. Car abans m’havia demanat, ja que el seu pare havia perdut la memòria, que jo recordés el temps que ell va estar a Bucarest i sobre el treball de Ràdio Espanya Independent, la Pirenaica. Molt particularment perquè jo era la veu femenina de l’emissió catalana que un dia a la setmana s’emetia, i de la qual el seu pare, durant la temporada que va estar allí, en va ser el responsable. En una sala de Blanquerna, Centre Cultural de Madrid, es va filmar l’entrevista. I amb cordialitat vaig anar contestant les nombroses preguntes del fill d’en Solé Tura. Però en veure el DVD vaig quedar sorpresa. M’hi havien tallat tota la intervenció menys quatre paraules fora de context. És a dir, era i és una veritable censura. M’havien censurat a mi, però al mateix temps la Pirenaica, l’emissió catalana i el mateix Jordi Solé Tura en una etapa de la seva vida. En el documental se senten intervencions normalment elogioses de la participació d’en Solé Tura com a ponent de la Constitució. Però queda pràcticament oblidat que ell era el representant del PSU, precisament després d’haver-se separat del partit i més tard haver-hi reingressat. En realitat la participació de la família comunista era gràcies a la confiança dels treballadors i intel·lectuals, gràcies al pes històric de la lluita duríssima i difícil dels milers de militants i simpatitzants, juntament amb altres antifranquistes, per la llibertat i la democràcia. El documental, en canvi, és un recital d’anticomunisme més que un testimoni d’una vida. Bastant desplaçat quan es necessita que es conegui la veritable cara del franquisme, que doni a conèixer la memòria històrica, no per retornar al passat, sinó al contrari, per anar més endavant amb llibertat, justícia, justícia social i democràcia sense exclusions. Per altra part, el documental queda com una llarga cinta familiar amb moltes queixes, i sense la reflexió que hauria pogut aportar el mateix Jordi Solé Tura si no hagués estat malalt d’Alzheimer. El que sí que és un homenatge -en les seqüències finals- és una mirada profunda i tristíssima d’una dona que està veient el seu home caminar a poc a poc amb un bastó i que sap que té Alzheimer, que sap que aviat no es recordarà que és en Jordi Solé Tura.
