Buenafuente: el retorn

Cara a cara Bimbo contra Lays Gambas al Ajillo. O cara a cara entre un presentador de La 2 amb un de La Sexta. O, el que és el mateix: cara a cara Punset-Buenafuente. Un programa que es feia esperar i que feia il·lusió. Sobretot pel retorn del fill pròdig a "la nostra" i per l'excepcionalitat del format.

El monòleg inicial potser ens va agafar una mica en fred. Uns preliminars fets per compromís. La reacció del públic rient i aplaudint era estranya, forçada, com si no passés al mateix espai.

Amb l'aparició de Punset va pujar el suflé. El plató va començar a lluir de manera espectacular, amb unes pantalles que recordaven La caja i que a Campo Vidal li haurien semblat de ciència-ficció o fins i tot un invent del dimoni. Que n'aprenguin els de l'Academia de Televisión. El públic es va integrar de manera més normalitzada i les rialles semblaven més espontànies. I l'encaix entre Buenafuente i Punset va resultar perfecte.

Tot i que potser esperàvem que junts descobrissin la pedra filosofal, al final va ser un passar l'estona. Punset era una mica més insubstancial del que sol ser a Redes, però l'espontaneïtat amb què el tractava Buenafuente feia agraïda la conversa. L'explicació científica de la teoria dels dits índex i anular va ser fantàstica. Provocar que bona part de Catalunya s'observi la mà obeint les ordres que els envien des de l'altra banda de la pantalla va ser deliciós. Navegant sempre en la finíssima línia que separa la conversa transcendent de la xerrada insubstancial es va aconseguir crear un clima de curiositat absoluta en l'espectador. Atrapava. Sobretot per la personalitat de tots dos intèrprets: la franquesa de Buenafuente i la genialitat despistada de Punset. Sense passar per alt els divertits canvis d'idioma i els finals de frase estovats del divulgador científic. En volem més. Queremos más. We want more... Que diria el Punset.