‘Bullshit’: una teoria del discurs polític
D’entre les moltes paraules que l’hegemonia cultural dels EUA va sedimentant entre nosaltres, una de les més suggerents és, sens dubte, bullshit. Com molts lectors saben, es tracta d’un terme malsonant que s’utilitza sobretot en l’argot nord-americà per desqualificar alguna cosa que ens hagin dit. La millor traducció és la que em proposa Albert Pla Nualart: “collonades”. Però l’existència d’altres traduccions dispars revela una certa confusió sobre el significat. ¿Què és exactament, el bullshit? I ¿segur que és, tal com ens pensem, un fenomen sense importància?
“Una de les característiques més destacades de la nostra cultura és que hi ha molt de bullshit. Això ho sap tothom. Tots hi contribuïm”. Així comença On bullshit (Ed. Princeton University Press), un assaig que el filòsof Harry Frankfurt va publicar ara fa deu anys. Amb l’objectiu de fer una “anàlisi filosòfica” del concepte, aquest estudi viatja per intents de definició, exemples, conceptes anàlegs i cites literàries per finalment identificar l’essència del fenomen, que pot resumir-se així: mentre que l’objectiu del mentider és dir falsedats sobre allò de què parla, l’objectiu del que diu bullshit és causar-nos una determinada impressió -generalment favorable- sobre ell mateix. I, per aconseguir-ho, ens farà un discurs tan lax i creatiu com li convingui, amb total indiferència per la seva veritat o falsedat.
Al lector pot sorprendre’l que qui posés llum sobre una paraula com bullshit fos tot un catedràtic emèrit de filosofia de la Universitat de Princeton. Ara bé, el que segur que ja no el sorprèn tant, i el que probablement ja ha entès a hores d’ara, és que l’estudi del professor Frankfurt resulta molt il·lustratiu per entendre fins a quin punt ens prenen per babaus alguns dels nostres polítics.
Per motius d’espai, només un parell d’exemples. Quan Rajoy, l’octubre passat, rebutjava la independència de Catalunya “ por lo que nos une, por las relaciones afectivas, familiares, personales, comerciales y de todo tipo que hemos tenido, tenemos y debemos tener en un futuro ”, la seva única prioritat era embolcallar-se, a ell mateix i a l’estat que representava, amb l’aura de la sensibilitat i la preocupació per la fragilitat de les qüestions humanes. I quan va afegir que “ juntos alabamos nuestra historia, la reconocemos, ganamos todos, nos superamos ”, evidentment no ens intentava convèncer d’una cosa tan absurda com que la unitat d’Espanya ens faci estar contínuament orgullosos de la nostra història conjunta, sinó que, amb un llenguatge lax i creatiu, mirava de passar per algú conciliador i entusiasta. Bullshit, sens dubte.
Deixo al lector l’exercici d’avaluar altres declaracions de polítics. Però, no ens enganyem, també hauria d’avaluar algunes de les que troba als mitjans, i les de tothom en general: perquè, com adverteix el professor Frankfurt, sempre que les circumstàncies exigeixen que algú parli sense saber massa bé de què està parlant, el bullshit és inevitable. I com que avui tots ens creiem obligats a tenir opinió sobre coses que en bona mesura desconeixem, val la pena que ens preguntem -jo el primer- si, a vegades, no estem contribuint a apilar una immensa muntanya de... paraules.
